REPORTATGE
NÚRIA JUANICO

Editors, els primers còmplices literaris

Darrere d'una bona novel·la hi ha un bon escriptor i, en gran part dels casos, també hi ha un bon editor. La seva figura, invisible però necessària, exerceix d'espàrring en l'últim combat literari abans que es publiqui l'obra. El vincle que comparteixen va més enllà d'una simple relació professional

Un fotograma de la pel·lícula 'El editor de libros'. / A CONTRACORRIENTE FILMS Zoom

Mentre el seu editor col·loca els llençols d’un llit improvisat al despatx per a l’escriptor Thomas Wolfe, aquest se’l mira fixament i li confessa: “Ets el meu primer i únic amic”. Com a resposta, Max Perkins li toca lleugerament l’espatlla en un gest que, malgrat la brevetat, delata l’estima profunda de l’editor cap a Wolfe. La seva relació, magnètica i turbulenta, és el nucli de la pel·lícula ' El editor de libros', que es va estrenar la setmana passada. El film plasma el vincle intens entre l’un i l’altre i posa de manifest la rellevància de l’editor a l’hora de tirar endavant una novel·la, encara que la seva tasca vagi lligada implícitament al fet de mantenir-se a l’ombra.

“Per damunt de tot som còmplices, una mena d’espàrring que ajuda a afinar la novel·la”

Josep Lluch - Editor de Proa, Pòrtic i Empúries

La relació de Wolfe i Perkins té trets excepcionals i elements exagerats per la ficció, però també manté certes semblances amb els lligams que s’estableixen entre editors i escriptors. Joan Sales, fundador de Club Editor, entenia la seva figura com la d’algú que ajuda a parir, és a dir, com una llevadora. En canvi, Jorge Herralde, fundador i director d’Anagrama, equipara el vincle amb el d’un matrimoni, en què en un primer moment s’experimenta l’entusiasme de la lluna de mel, després arriba la rutina i, finalment, la ruptura. En tots dos casos, la idea de fons és que si el lligam funciona és perquè beu d’una relació de sinceritat. “Per damunt de tot som còmplices, una mena d’espàrring que ajuda a afinar la novel·la”, afirma Josep Lluch, que és editor de Proa, Pòrtic i Empúries.

Els editors són les primeres persones que llegeixen un original quan l’escriptor considera que es pot publicar. Aquest privilegi, però, implica un intercanvi. “L’autor busca la mirada freda d’un professional que li digui què pensa del llibre. És fàcil veure aquells fragments que a l’escriptor li agraden molt però que són innecessaris, o aquells personatges que són inversemblants”, explica Lluch. Eugènia Broggi, de L’Altra Editorial, subratlla que la figura de l’editor és imprescindible perquè “actua com a filtre i tempera la passió i l’encegament dels autors”.

Amb tot, per poder opinar lliurament cal que l’editor estigui convençut de l’obra. Segons Lluch, “primer de tot t’has de creure la novel·la, perquè si no després es nota”. Broggi ho compara amb una relació amorosa. “A vegades reps un original i està bé, però no hi entres. Per publicar una novel·la cal que et toqui la fibra, que hi hagi un punt d’enamorament. Quan et trobes davant d’un manuscrit que val la pena, la sensació és irrepetible”, assenyala l’editora.

Dir-se les coses sense manies

“Hi ha una inquietud que persegueix tots els editors. ¿Realment millorem els llibres, o només els fem diferents?”, confessa Perkins a Wolfe en un moment de la pel·lícula. Aquest turment del personatge es desprèn de la seva tasca d’esporgar, polir i empènyer l’autor a reescriure aquells fragments que creu que no són prou bons. Pilar Beltran, editora d’Edicions 62, puntualitza que aquesta manera de treballar, pròpia dels Estats Units, no funciona de la mateixa manera a Catalunya. “Als EUA, una vegada l’editor compra els drets del text esdevé una alta autoritat. Els nord-americans estan més acostumats a dir-se les coses sense manies, mentre que a Catalunya l’autor és el responsable absolut del text i l’editor actua com un lector més”, assenyala Beltran. La seva tasca consisteix a detectar “els passatges poc clars, els problemes de ritme i les repeticions” i, sobretot en els llibres de no-ficció, “fer-los accessibles als lectors”. Malgrat que la seva opinió pot provocar conflictes, els editors subratllen que en general els autors es prenen bé les seves aportacions. Beltran, per exemple, explica que intercanvia cartes amb David Grossman, que li demana l’opinió cada vegada que escriu un nou llibre. “Els autors han estat tancats sols amb la novel·la durant molt de temps. Necessiten inputs per il·lusionar-se”, diu l’editora.

“Els autors han estat tancats sols amb la novel·la durant molt de temps. Necessiten inputs per il·lusionar-se”

Pilar Beltran - Edicions 62

Ara bé, això no significa que el procés d’edició sigui un camí planer. “A vegades pot ser violent, perquè hi ha autors que no volen incorporar els canvis; hem de tenir mà esquerra emocional”, precisa Lluch, que aclareix que “no es tracta de donar consells des d’una trona, sinó d’establir un debat”. L’editor de RBA, Jordi Rourera, comparteix aquesta visió. “És un procés basat en el diàleg. Quan els dius que un fragment no funciona, alguns s’ho prenen com un senyal d’alarma i ho aprofiten per repensar-lo”, explica Rourera. Els editors també actuen de fre quan la novel·la ja està acabada però els autors volen seguir modificant-la. “Hi ha escriptors que sempre volen canviar coses, però arriba un moment que l’obra només empitjora”, afirma Beltran. La convivència i el fet de treballar amb un material molt personal fan que el vincle entre editors i autors sigui, inevitablement, proper. “És una relació difícil, perquè s’hi barregen els interessos professionals, l’art i les qüestions personals”, admet Broggi. En aquest context, les ruptures costen de pair. “En general l’autor acostuma a ser qui deixa l’editor. Ho veus com una traïció i fa mal”, reconeix l’editora de L’Altra.

Adaptar-se a l’escriptor

Cada escriptor és un món amb el seu particular procés creatiu. Als editors els toca conèixer-los i adaptar-se a la seva manera de treballar, que pot variar molt en funció de cada persona. “Recordo que l’última novel·la de l’Andreu Martín, La violència justa, me la va explicar sencera durant un dinar. La tenia tota al cap, però encara no havia escrit ni una frase”, explica Rourera, que puntualitza que es va haver d’esperar un any i mig abans de publicar-la. En aquesta línia, Lluch precisa que cada escriptor té la seva manera de crear. “Alguns t’interpel·len de manera regular i t’envien textos, mentre que d’altres s’aïllen i no volen parlar de la pròxima novel·la fins que la tenen acabada. L’escriptura és un procés molt íntim, nosaltres ens hem d’adaptar al temperament de cada autor”, assenyala. Això canvia quan l’editor s’enfronta a la publicació d’una obra pòstuma i, per tant, no pot discutir-la amb l’escriptor. Aleshores la seva feina es limita a fer correccions menors de l’obra. La directora editorial d’Alfaguara, Pilar Reyes, explica que durant el procés d’edició d’ El espíritu de la ciencia-ficción de Roberto Bolaño van cenyir-se a canviar només qüestions d’unificació de criteris i errors evidents. “La font original de l’obra era un manuscrit. Bolaño havia passat a net la novel·la sencera, una versió impecable ja sense correccions”, comenta Reyes. I apunta: “És als materials annexos on ens prenem l’atribució d’intervenir, en el sentit de sumar altres elements al text”.

En l’edició d’una novel·la pòstuma, l’editor no pot saber si l’obra editada s’ajusta al llibre que l’escriptor voldria publicar. “Si l’autor fos present li hauríem suggerit algunes coses, però vam preferir deixar el text com està, amb les seves imperfeccions incloses”, precisa Reyes, que ha seguit la mateixa estratègia en altres obres pòstumes publicades d’autors com José Saramago i Julio Cortázar. A diferència dels casos en què l’autor és viu, quan es tracta d’una obra pòstuma l’editor s’enfronta a una dificultat irresoluble: la incapacitat de comptar amb l’autor, l’altre pilar que sosté el procés d’edició.