La frase optimista del títol la podria rebatre un pessimista assegurant que “un dia o (un) altre ens hem de morir”. Però en el que avui vull que us fixeu d’aquestes dues frases és en l’una i l’ un entre parèntesis que cada dia més catalans escriuen tement que estalviar-los sigui un castellanisme. Ho pensen perquè sí que és cert que en molts contextos sintàctics otro i otra s’han de traduir per un altre i una altra, i traduir-los per altre i altra seria un greu barbarisme.

Però la veritat és que totes dues frases són més idiomàtiques, a part de més àgils, sense les dues paraules entreparèntesis. Normalment els indefinits altre i altra van precedits d’un article o d’un altre indefinit, però no sempre; i un dels casos en què poden anar sols -i, de fet, sona més natural que vagin sols- és en construccions disjuntives del tipus “d’una manera o altra”, “una cosa o altra”, “un dia o altre”, “un lloc o altre”, etc.

En els meus tastos ja he repetit més d’un cop que la ultracorrecció és una altra forma d’interferència. Quan per la por d’incórrer en un castellanisme ho diem diferent de com ho diu el castellà però també de com sempre ho hem dit en català, som també menys genuïns a causa de la influència del castellà.

I la millor prova que això passa perquè tenim el castellà al cap és que al DIEC2, un diccionari general, hi ha dos “un dia o altre” i no hi ha cap “un dia o un altre”, mentre que a l’entrada día del castellà-català de l’Enciclopèdia hi trobo la següent equivalència: “ un dia u otro un dia o un altre”. És com si els seus redactorses veiessin empesos a fer-ho diferent del castellà fins i tot quan seria més genuí fer-ho més paral·lel.

Carles Riba, en una carta enviada des de Montpeller el 1942, escrivia: “Fes-me-la arribar, d’un lloc o altre, de seguida”. Una consulta al Google permet constatar que avui preferim escriure “d’un o altre lloc”, per atracció del castellà, o “d’un lloc o un altre”, per rebuig del castellà. Dues formes que em semblen menys catalanes.