Utilitzant un símil feliç de Gabriel Ferrater, podríem dir que la comunitat lectora massiva, la de dentetes de llet, veurà com els cruixen si emprenen alegrement la lectura d’aquesta obra poètica, que no és menja vulgar, ni farinosa ni camusa. El doctor Joaquim Molas, bon coneixedor de l’obra de Gimferrer, afirma a la contracoberta d’ El castell de la puresa que és un dels seus grans llibres. Deixarem als crítics professionals i als crenetistes l’anàlisi acurada de les virtuts d’aquests poemes, brillants o d’opacitat tenebrosa, durs com el diamant, anfractuosos, fills naturals del trobar ric del seu autor. No hi ha en absolut ruptura, sinó escreix, respecte de l’obra anterior. Obra bastida sempre, diríem, sota una vigilància extrema, tant pel que fa a la que apel·lava Carles Riba per al poema com a unitat orgànica, vers a vers, com per la que fa referència a la directriu mestra, global, de l’obra.
Equilibri, control i exuberància
Tanmateix, la maduresa ha conferit a aquesta poesia, no pas aquella progressiva depuració nua a la qual va arribar un Juan Ramón Jiménez a les darreries, ni tan sols la secor i la conceptuositat d’un Luis Cernuda, però sí una perfecció en els equilibris entre al·lucinació i imatge fixa, entre control rítmic en la metrització i esclat exuberant en l’expressió d’una angoixa de calibre gros. Perquè assistim aquí a la definitiva defunció del combat de l’ spleen i l’ideal baudelairià, i fins de l’ Angoisse del sonet irregular de Mallarmé. Som ja en allò que Jordi Marrugat anomena postmodernitat. I Gimferrer (potser picant l’ullet a la irregularitat mallarmeana), en el primer poema, El castell de la puresa, introdueix per sorpresa, cap al final, enmig d’una tirada d’impecables decasíl·labs, ves per on, un dodecasíl·lab solt. Libracions sense barem, axioma sense càlculs, i, tanmateix, tot quadra. Ben historiat, treball de punta fina, plomí i carbonissa, amb estris afinats, però tot menat per una imaginació rectora, en gravitació orquestral que és torrentada, adés hímnica, adés elegíaca o dramàtica, adés ontològica, com en la poètica implícita en Ensenhamen : “Saber que som és viure de l’incendi dels mots”. Declaració de principi poètic. Troba la sentència lírica sense necessàriament cercar-la, o aplicant, sistemàticament i alada, el mètode de Lautréamont. El salt mortal en la metàfora recorda, a voltes, Juan Larrea, però Gimferrer ha acotat un territori controlat que és ben bé seu. “La punyalada rosa de la joventut” és una analogia tremenda, però, amb pirueta, és també evocació de la pròpia jovenesa (el desaparegut restaurant La Puñalada, al costat de Can Mompou, i el mític Salón Rosa, que surt a L’agent provocador ). Colla cargols i molles, eleva la temperatura de la fornal de manera que l’al·lucinació d’imatges embruixa, no pas per la càrrega conceptual o els ecos, sinó pel mer impuls igni i harmònic del tutti, que xucla i s’enduu l’oient en correntia embriagant. Arribar a acotar domenys en geografies de la imaginació no és cosa fútil. Ja ho diu Lezama Lima, que només el que és difícil és bell. Però és dificultat derivada de la complexitat de l’entramat, literari, vital i l’obtingut pel particular agusament de percepció i disposició: colors, textures, formes i sons, tot sedassat per la retòrica i l’ofici, però infal·liblement ungit pel toc de l’esperit dotat. En una entrevista recent comentava el poeta que el lector no trobarà en aquest llibre la mena de dades que obté en un telenotícies. Això justament és el que deia J.V. Foix en un títol programàtic: Allò que no diu ‘La Vanguardia’. Gimferrer pot ser un poeta com William Blake, o Nerval, que han necessitat (en català) -gràcies a Segimon Serrallonga, Enric Casasses i Alfred Sargatal- dos segles per començar a ser fruïts. Per gaudir de Gimferrer hem d’esperar el XXII?
