‘WHEN I’M SIXTY FOUR’
Una de les cançons més conegudes dels Beatles va ser When I’m sixty four, inclosa en l’àlbum Sergeant Pepper’s Lonely Hearts Club Band. Era original de McCartney però la va signar, com era habitual, conjuntament amb John Lennon. Parla de la jubilació (en aquella època, el 1967, un es podia jubilar als 64) des de la distància. I en el fons és una cançó més d’amor: “¿Hi seràs, encara? Em necessitaràs, encara? M’alimentaràs, encara?” Però recull una visió de la vida de jubilat d’allò més típica i d’allò més british.
Els jubilats anglesos protagonitzen novel·les i, per descomptat, pel·lícules. Feu un petit esforç de memòria i en trobareu un exemple, segur. I això sense incloure investigadors, més o menys privats, més o menys professionals. Es contempla la jubilació com una època de pau i tranquil·litat, guanyada dia a dia i en què pots dur a terme tota la sèrie de hobbies i activitats que t’havies reservat per llavors. No cal dir que, en les novel·les, la presència de jubilats és precisament una invitació a trencar aquest paradís. Quan creies que ja no et passaria res, de sobte l’inesperat intervé i al final resulta que aquest període acaba sent el més interessant de la teva vida.
JUBILACIONS ATZAROSES
És el plantejament de Viatges amb la tieta (1969), de Graham Greene, i d’ El sentit d’un final (2011), de Julian Barnes, totes dues publicades recentment en català. La primera, enguany, a Viena, i la segona, fa més o menys un any i mig a Angle Editorial. Són ben diferents, però alhora parteixen de la mateixa base: mai no és tard encara que tu siguis una persona passiva, que no busques res. El jubilat de Graham Greene té cura de les seves dàlies i el de Julian Barnes es dedica a tenir cura de la biblioteca municipal i en reparteix llibres en un hospital. En el primer, irromp amb tota la força la seva tieta septuagenària, que se l’emporta a voltar món i a passar aventures d’allò més il·legals, relacionades amb maletes de bitllets que van amunt i avall (cosa, si cal, encara més horripilant per a un extreballador de la banca, com és el cas).
En el segon, irromp el retorn d’una antiga època de joventut en forma d’estrany testament que el porta a reprendre el contacte, quaranta anys més tard, amb un vell amor. L’exbanquer de Greene, solter, és pràctic, no mira enrere, no s’enyora del passat, li costa una mica deixar-se anar, és circumspecte, però està fascinat per la vitalitat de la tieta i s’apunta a l’aventura sense dubtar. L’exgestor cultural de Barnes és més sentimental, sí que mira enrere, està divorciat, recorda els anys d’estudiant i, en particular, el suïcidi d’un dels seus millors amics. Però davant la reaparició de la seva antiga xicota, que l’havia deixat per anar-se’n amb l’amic desaparegut, torna a sentir-se insegur i fa el ridícul com un jovenet.
Tant en un cas com en l’altre, un més divertit, l’altre més reflexiu (però no pas trist!), un dels valors predominants, si no el més important, és el respecte i la ruptura d’estereotips. Després hi ha la bona literatura, present en els dos llibres.
