Blanca Soler ha nascut dona, de classe mitjana i nació oprimida i, seguint la paràfrasi amb el vers de Maria-Mercè Marçal, ha tingut “el tèrbol atzur de ser tres voltes...” responsable! Des d’aquesta identitat que, a les portes de complir 60 anys, li pesa com una llosa, per alliberar tristeses i neguits ha escrit Dies de tot (Columna), un conjunt de reflexions memorialístiques d’una mestra de baixa, una dona insegura i una mare nostàlgica. Potser per això, per aquesta fatiga vital, l’autora ha decidit posar distància amb el seu jo estantís escrivint el text en tercera persona: “Ella mai va ser una mare, com tantes altres en veia, tranquil·la, confiada del seu instint maternal. Mai”.
El despullat autoretrat (i en part autoretret) de Blanca Soler és el de tantes dones vençudes per l’estrès, és a dir, per la revolució feminista del segle XX: la seva victòria ha estat un parany. Alhora que assumien un rol professional rellevant, amb tota l’exigència i autoexigència que això comporta, requeia sobre seu tot el pes de la conciliació familiar, de la cura dels fills i del funcionament de la llar. La rebel·lia de la Marçal és una excepció. La majoria són Soler: “Una dona corrent”, determinada a complir el seu paper. Esclar: la majoria han fet el que s’esperava d’elles i se n’han sortit a mitges, perquè és molt difícil ser una superdona.
Aquest és, doncs, sense proposar-s’ho, un llibre feminista. O potser, més ben dit, un lament femení. Però també és, en aquest cas més conscientment, un crit d’alerta sobre el desconcert de l’educació, per dir-ho a la manera de Salvador Cardús. El desconcert en directe d’una mestra vocacional, una professora de literatura vençuda per les circumstàncies: “El nivell de frustració de mestres i professors és tan alt perquè, a més de trobar moltes dificultats per exercir bé la seva feina, veuen, any rere any, com el seu projecte no arriba a complir-se”.
Finalment, Dies de tot mostra la por a fer-se gran, a envellir, una por que no entén de sexes. La Blanca “té la mateixa sensació que un infant a qui deixen en un parc d’atraccions i li prometen que tindrà tot el dia per veure-ho tot, que vagi a poc a poc, que hi ha temps de sobres; i de sobte, al cap d’un moment, el vénen a buscar i se l’emporten”. Tempus fugit. La vida passa rabent. I a vegades costa gaudir-la, costa no instal·lar-se en la nostàlgia permanent: com deia Borges, “ tengo nostalgia del momento en el que tendré nostalgia de este momento ”.
