De la Terra a la Lluna, passant pels viatges retrospectius

L’Empar Moliner fa de convidada en un taller literari a l’escola de l’Ateneu Barcelonès. I es fica la classe a la butxaca, parets incloses. Enmig d’altres frases per subratllar, exclama: “David Bowie hauria de ser premi Nobel de Literatura!” Qualsevol la contradiu. Si hagués dit que Bruce Springsteen mereix el Nobel de Física, tampoc hauríem gosat dir-li res. L’escriptora pregunta als alumnes si algú té un mòbil dels bons i ja ens teniu escoltant Space Oddity, la cançó que va projectar la carrera musical de Bowie cap al cel i més enllà. Hauríem pogut escoltar també Pujol Oddity, la versió de la peça de Bowie que van gravar els Mali Vanili quan va saltar la notícia de la confessió de Jordi Pujol. Però com que això és un taller de literatura i no pas de coses lletges, l’Empar prefereix -amb bon criteri- parlar de Nabokov, de Salinger, de Cheever i de Dorothy Parker.

Jo confesso, amb permís de l’exhonorable i de Jaume Cabré, que no coneixia Space Oddity. Les llacunes, sempre tan disposades a posar-nos en evidència. Val a dir que ara me la sé del dret i del revés. Tota la vida explicant que vaig néixer l’any de l’arribada a la Lluna i encara no havia escoltat la peça que la BBC va fer servir com a banda sonora mentre retransmetia el viatge de l’Apolo 11. Ground Control to Major Tom...

L’endemà, la poeta Míriam Cano m’aboca a la Martha de Tom Waits. La Míriam afirma per escrit que és una de les cançons d’amor més precioses que ha sentit mai, i dono fe que n’ha sentit moltes. Tom Waits no tripula un coet com el Tom astronauta de Bowie, però viatja per la seva biografia emocional. Tots tenim una Martha que no podríem oblidar ni que volguéssim. I, amb sort, potser hi ha algú que ens recordarà a nosaltres fins a la fi del temps. Som, també, la nostàlgia que portem dins.

El moment que no surt mai a les cançons d’amor

No sé si aquí tenim cantants o escriptors que mereixerien el Nobel. Però sí que tenim astronautes de cançó, com el rimador dels Antònia Font. Déu de s’univers, no me diguis que me deixes aquí tirat i aquí tirat. Coi d’Antònia Font, els enyoro com segles de glaceres solitàries davallant mil·límetres cap als oceans. Aviat només em quedarà Mishima, si vull volar en un concert.

M’explica un ocellet cantaire que a l’abril tindrem un llibre publicat per Empúries amb les cançons de Mishima comentades pel seu autor, David Carabén, i amb un epíleg d’en Sergi Pàmies. Ja ensalivo. De tant en tant oblido com m’arriben a agradar els Mishima. Qui n’ha begut en tindrà set tota la vida. Diu que et transporta a un altre planeta, t’inflama el cor amb mil somriures.

Les cançons que ens fem nostres acaben parlant de nosaltres. Tu ets el Tom que truca a la Martha i jo sóc el Tom que flota per l’espai, and the stars look very different today.

Del cinquè cel res no se’n sap, i el sisè cel està copiat

I ja som al setè cel. Un altre ocellet em fa saber que al març sortirà, també a Empúries, Jaume Sisa, el comptador d’estrelles, un llibre de converses de Donat Putx amb el cantautor galàctic. Hi desfilen anècdotes per sucar-hi melindros. Com la d’aquell any (1975) en què van prohibir l’actuació al festival Canet Rock d’una tal “cantante Lisa”. Els censors franquistes hi tocaven d’oïda.

En Sisa i en Serrat vivien al mateix carrer fosc i tort, amb gust de port i nom de poeta. Quan en Sisa va començar a cantar, la seva mare li va fer costat: si el noi del davant triomfava, el seu fill rai. Però a en Jaume l’èxit se li resistia, i sa mare li deia: “Per què no fas com en Juanito? Fes-li una cançó a la tieta, o a mi! Fes cançons d’amor! Com que parles dels núvols i del cel...”