El títol d'aquest llibre condensa, com només ho fa la poesia, tot un món. Sona com un decasíl·lab que hagués sobreviscut miraculosament a la traducció i, si abusem de l'elasticitat lingüística i associem llarga a l'italià larga -que vol dir "ampla"- trobarem una de les claus de lectura d'aquesta obra golafre i torbadora. La novel·la és el relat fastuós i ple de brutícia de la vida de Marianna Ucrìa, una aristòcrata siciliana que es va rebel·lar contra el destí que la història li havia imposat, que no era un altre que perpetuar els privilegis de classe amb els quals havia estat agraciada.
Més que rebel·lar-s'hi, va provar d'explorar-ne els límits. I va fer més amples els marges del camí que li havien traçat per deambular per un Segle de les Llums poc lluminós, el de la Sicília del segle XVIII, on les lectures de Voltaire i de David Hume només podien ser raigs de sol fugaços entre núvols carregats d'ignorància i superstició. Perquè Marianna Ucrìa és una lectora voraç i tocada de mort per la lletra impresa, una nena que, en lloc de parlar, agafa una ploma d'oca i un petit bloc de notes que du lligat al cinturó i escriu. Així es comunica amb els pares, amb "el senyor marit oncle" (amb qui la casen als tretze anys), amb els fills, amb les criades i amb els magistrats. No és per excentricitat que ho fa, això, és que la duquessa d'Ucrìa és sordmuda.
Intel·ligència i sensualitat
Quan un sentit s'apaga, els altres s'aguditzen: si no hi sentim, ens mengem els paisatges amb els ulls, distingim perfums entre la pestilència més absoluta i apreciem el gust de qualsevol menja amb entusiasme. Si no podem parlar, vivim "perpètuament en els regnes del silenci i de l'aprensió", però pensem tota l'estona. L'escriptura de Maraini -i l'estratègia literària insòlita de crear una protagonista amb una minusvalidesa- és un autèntic festival d'intel·ligència i de sensualitat a tots els nivells: les descripcions de paisatges són d'una delicadesa i una capacitat d'evocació que gairebé fan que toquem les polpes de les magranes o que ens maregem amb la pudor de la femta que davalla com un rierol pels carrers de Palerm. L'ús del temps present i la reiteració de l'adverbi ara subratllen la manera d'estar al món de la Marianna: tot succeeix de sobte, sense sorolls que ho anunciïn, i res no es podrà aturar amb un crit. També acosten el lector fins a un punt incòmode, massa proper a les injustícies flagrants a què haurà de fer front Marianna, la coratjosa: des de l'execució a la plaça pública on la porta el pare quan té set anys perquè vegi de ben a prop la mort d'un jove lladregot fins a la visita a un manicomi horripilant on han tancat una criada, els ulls de la Marianna -i l'escriptura de Maraini- prenen nota de tots els detalls en silenci. L'única resposta que pot donar a la vida, que sempre ve a raig, és escrita, i per tant una mica més lenta, és per això que necessita una vida tan llarga. Una vida d'escriptora, encara que sigui de notes apressades o furtives.
De Maraini (Fiesole, 1936), companya d'Alberto Moravia, amiga íntima de Pasolini i intel·lectual feminista de bandera, ja en vam ressenyar aquí l'obra breu Bagheria (Minúscula, 2012), que era una magnífica avantsala per descobrir l'univers insular que l'emparenta amb Pirandello, Bufalino i Sciascia. Aquesta és la seva novel·la més important, i fa pensar, esclar, amb Il Gattopardo , tot i que el punt de vista moral des del qual va ser escrita és potser el més oposat possible al del príncep de Lampedusa. I és la primera vegada que Maraini és traduïda al català. I quin català: brilla tant o més que els domassos de seda que recobreixen els carruatges de la família Ucrìa. L'enhorabona a la traductora Marta Hernández Pibernat.
