VÍCTOR OBIOLS

Dir-ho tot: la poesia d'A.R. Ammons

Per a T.S. Eliot, la poesia és simplement un sistema de puntuació. Tot rau, doncs, en com respiren els mots. Per a A.R. Ammons, que ha reeixit en el projecte de crear un fresc del segle XX en clau poètica -el poema llarg Basura -, l'escriptura esdevé un corrent continu que cal anar ordenant. Res a veure amb el famós stream of consciousness de Joyce, on es tractava de passar a la pàgina el flux del pensament.

El corrent d'Ammons és altament estructurat, la poesia s'elabora amb un perbocament científic d'una nitidesa conceptual extraordinària. Ric de lèxic, però sempre al servei de la precisió descriptiva, sintàcticament perfecta. Ammons s'inventa una manera de fer tan singular com sorprenent. És el rei de l'intertext, però no des de la filologia o l'acadèmic tacat de tinta. Científic, arriba a la poesia perquè té una visió: pot fer de Dante contemporani aplicant el coneixement de la ciència actual, la lucidesa moral d'un postexistencialista, la descriptivitat de les realitats més crues i més baixes del món americà -que és també el nostre-, una energia narrativa faulkneriana aplicada al vers, una capacitat filosòfica a prova de Big Bang i un saber fer, també des de l'humor, per reflexionar sobre poètica, política o cibernètica: "… xarxes de paraules/intricades com les realitats que representen".

També diversitat de dicció: un llenguatge poètic, diguem-ne, estàndard , l'anglès culte d'una persona llegida; un registre demòtic on barreja formes dialectals de la seva terra, Carolina del Nord, i argot americà vulgar. I, encara, terminologia científica d'arrel grecollatina. És cert que hi trobem ecos arreu, en l'alenar èpic d'un Whitman o en la divisió de l'experiència entre Natura i Ànima d'un Waldo Emerson. Fill poètic de Stevens, val a dir que va més lluny, en una síntesi agosarada de sabers. L'epítom serien aquestes "escombraries", metafòriques, però reals. Aquest món de detritus i reciclatge, de corrupció i caos... la poesia baixa a la deixalleria a contemplar la realitat, a cantar-la, sense afany redemptor, sinó per donar fe de notari enamorat de la paraula.