HE LLEGIT NO SÉ ON

Digues que és veritat encara que sigui mentida

Digues que és veritat encara que sigui mentida / FRANCESC MELCION Zoom

És realment real una història basada en una història real?

Imagina’t que et dius Delphine de Vigan. Que un mal dia trobes morta la teva mare i acabes escrivint una novel·la sobre el suïcidi de la dona que et va parir. Que aquesta història de secrets i dominis familiars és un èxit a França i a l’estranger. I ara imagina’t que escrius un nou llibre, protagonitzat per una novel·lista que es diu Delphine de Vigan i que pateix un bloqueig creatiu arran de l’èxit inesperat del seu llibre anterior, una obra autobiogràfica sobre la seva mare. Al nou llibre li poses per títol Basat en una història real.

Deixa d’imaginar. Basat en una història real és una novel·la de paper i tinta, un thriller psicològic publicat per Edicions 62 en català i Anagrama en castellà. La seva autora es nega a descobrir-nos on acaba la veritat i on comença el relat fictici. “Un llibre és interessant perquè és cert o perquè està ben explicat?”, es pregunta Delphine de Vigan.

“He escrit sobre la importància de la veritat en una novel·la, i sobre el procés de tornar a escriure després d’un èxit literari”, diu l’escriptora francesa en una roda de premsa en què fa “malabars” -la metàfora és seva- per respondre amb amabilitat sense revelar allò que els periodistes pagaríem per saber.

Totes les novel·les són autobiogràfiques, fins i tot les dolentes

No puc evitar pensar en un llibre que em va entusiasmar: La velocidad de la luz, de Javier Cercas. També en aquell cas l’autor reflexionava sobre l’èxit a partir de la pròpia experiència - Soldados de Salamina va ser un fenomen editorial- i barrejava autoficció i autobiografia. I en tots dos casos la novel·la que llegim és la prova que l’escriptor ha sabut sobreviure a la catàstrofe de l’èxit de l’única manera possible: escrivint.

“No me vengas con el cuento de que una cosa son las novelas y otra la vida -deia Rodney Falk, veterà del Vietnam, a La velocidad de la luz -. Todas las novelas son autobiográficas, amigo mío, incluso las malas”. Vuit pàgines després, afegia: “Las únicas historias que merece la pena contar son las que son verdad”.

El 2005, Javier Cercas admetia: “Estic d’acord amb Rodney quan diu que totes les novel·les són autobiogràfiques, i aquesta no és cap excepció. Però per descomptat que conté molta, moltíssima, invenció: per arribar a la veritat moral, és a dir universal, a la qual aspiren totes les novel·les, la invenció és imprescindible”.

De petits ens agraden les històries que comencen amb “hi havia una vegada”, i de grans preferim que ens diguin “t’explicaré la veritat”, observa Delphine de Vigan. Reprenc la seva pregunta: un llibre és interessant perquè és cert o perquè està ben explicat? Diria que un llibre és interessant quan ens el creiem, quan respira veritat a cada paràgraf. I això s’aconsegueix, crec, quan l’escriptor fa un exercici d’honestedat amb si mateix.

La ficció ens deixa despullats davant de nosaltres mateixos

A l’assaig El sentit de la ficció, Jaume Cabré esmenta els qui confessen amb cert orgull que ells no llegeixen mai novel·les. Que, com a molt, llegeixen biografies. Segons Cabré, aquí hi ha un duel entre la veritat històrica i la veritat a soles. “La ficció ens fa por. Per què? Perquè et deixa nu com a lector davant de tu mateix. Si tu llegeixes la biografia de Pau Casals, t’estàs assabentant de la vida de Pau Casals. Vas aprenent coses de la seva trajectòria; vas essent una persona més informada... I, en darrer terme, saps que les batusses se les emporta Pau Casals. Però si llegeixes una novel·la, allà només hi sou tu i la ficció, que no és res i que ho és tot”.

La bona ficció ens enfronta amb la nostra veritat més íntima. Inclosa la que voldríem que fos mentida. Por, dius? Fa pànic.