Recordeu aquella Estança de Carles Riba que comença amb el vers “Felicitat, ¿no en tens prou de seure a ma taula”, segueix dient “que encara sotges si em prendries la paraula?” i acaba amb la pregunta “Digues-me, ¿què en faràs?”.

Els dietaris de Vicent Alonso són un llibre extraordinari perquè posen en qüestió l’axioma que sobre la felicitat no es pot escriure. Una de les conviccions més arrelades és que la literatura existeix per explicar el que és extraordinari: l’èpica i la dramàtica es basen en punts d’inflexió, i la lírica, en els sentiments que transformen i s’imprimeixen amb foc. Mentre vivim perduts en el “jardí dels camins que es bifurquen” sovint tenim la sensació que tot plegat ens passa sense poder-hi tenir cap control. La missió de la literatura sembla precisament donar a les vides un fil conductor, endreçar-les, marcar els topants per no sucumbir davant de l’atzar i dir: heus aquí el Relat.

Sobre una neu invisible il·lustra bé la paradoxa de la llebre i la tortuga, que tant inspirava Borges: la ploma d’Alonso es nega a ser la mirada de l’àguila capaç de copsar les conseqüències i teixir un tapís on tot cobra sentit. El mètode deductiu de l’autor de Ficciones ha accentuat encara més la sensació que qualsevol vida es pot resumir en una paràbola. La trajectòria d’un home es decideix amb quatre cops de tac sobre una bola com en una partida de billar.

Vicent Alonso nega aquesta funció de la literatura. La seva narració s’instal·la dins de la infinitud d’un temps que es descompon cada cop en fragments més petits. És amb aquesta estratègia amb la qual la tortuga venç la llebre, en el fet que no avança, sinó que descompon el temps fins a l’infinit. Cada instant s’esberla en un nou món, i aquesta munió de fragments mai poden ser posats sobre una pista que condueixi a una meta. La tortuga no té necessitat de guanyar cap cursa perquè mostra la veritable naturalesa del temps -la fragmentació, i amb això, la capacitat de viure dins dels instants.

Lluitar per no perdre la paraula

Vicent Alonso transmet serenitat. Llegides al final del 2015, aquestes notes documenten dies viscuts fa més de deu anys -i em salto l’erma discussió sobre l’autenticitat d’un apunt al dietari- i amb això ja són tota una lliçó. El temps realment ho esmussa tot. Res s’imprimeix o és decisiu, si la mirada del cronista és prou àmplia. I aquesta amplitud s’aconsegueix amb l’aprofundiment dels detalls més ínfims. Amb un grapat de versos -com ho demostren els comentaris d’Espriu o la granoteta de Basho- ja n’hi ha prou. Aquí la vida és viscuda en tant que pensada. Les descobertes més estremidores passen davant d’un vers, mirant un dibuix, reconstruint una anècdota. Kafka va apuntar al seu dietari el 2 d’agost del 1914: “Alemanya ha declarat la guerra a Rússia. A la tarda, classe de natació”. I aquí també la caiguda de les Torres Bessones és un estrèpit certament llunyà, que marca una època, però no resol l’enigma. El poema d’Anise Koltz serveix de lema i de títol d’aquest llibre. El temps és com un trineu que llisca sobre la neu i si t’adorms, tot passa de llarg. Tomaz Salamun va escriure el 1981 un poema estranyament semblant: si t’adorms en el tren que va de Trieste a Viena et pot passar de llarg tot un país, la seva gent, tots els paisatges, la seva història. I és exactament això, còmodament asseguts en una troica, no veiem res si no decidim mirar. Escriure significa lluitar per no perdre la paraula. I no voler quedar adormit durant el trajecte és sempre un acte de resistència major.