Dignes tebeos per a intel·lectuals

Dignes tebeos  per a intel·lectuals / WIKIMEDIA Zoom

La qüestió vindria a ser: són els anys 60 culpables? Al capdavall, La condition postmoderne, de Lyotard, es publica, com les postil·les del final d’una festa, l’any 1979. I aquest opusclet -subtitulat, amb certa immodèstia, Rapport sur le savoir - ja deixava clares algunes coses: els grans metarelats, lligats al mite del progrés, havien deixat de donar un sentit. El que s’esdevenia era, ni més ni menys, la “postmodernitat”. La consciència de la classe social era substituïda per l’autoconsciència (l’“amor apassionat i exagerat d’un mateix” de què parla Sennett) i l’ Homo sentiens de Franco Ferrarotti rellevava, a la carrera, l’ Homo sapiens.

Aquest gran canvi de paradigma és el que aborda Enric Balaguer en Constel·lacions postmodernes. Es tracta, en realitat, d’un volum que aplega diferents escrits al voltant del tema. Proveït d’un sòlid bagatge teòric, Balaguer indaga els motius de la desorientació existencial del nou subjecte postmodern en les pel·lícules d’Isabel Coixet o les novel·les de Francesc Bodí. És Michel Houellebecq, però, el model més exacte d’escriptor postmodern. Un paper que el novel·lista francès ha assumit amb gran entusiasme: “Sóc el Zaratustra de les classes mitjanes decorades per Ikea”, pregonava en una entrevista (i tot això, afegiré, abans del seu dramàtic paper a compte de la crisi dels assassinats del Charlie Hebdo, amb la barbàrie islamista -simplement premoderna- al fons). Però els 60 realment són l’origen de tots aquests mals? Segons Houellebecq, és indubtable: aquella genteta - beatniks, hippies, magistes del 68- van abdicar del gran subjecte col·lectiu i es van abandonar al seu egotisme narcisista. Aviat El capital de Marx seria substituït com a llibre de capçalera i el seu lloc l’ocuparia El senyor dels anells de Tolkien.

Un lloc comú en la cultura

Houellebecq no és original. Ja Tony Judt (en El món no se’n surt, per exemple) explicava que, des del seu punt de vista, els 60 eren culpables de la fallida del concepte d’autoritat, substituït per un caos abusiu que va impossibilitar la consolidació de les conquestes del benestar de la postguerra. Personalment, em resistisc a considerar una època de canvis i esperances tan formidables com l’epítom de tots els mals moderns. Crec, en canvi, que el tir al blanc sobre la “dècada prodigiosa” s’ha convertit en un fatigós lloc comú del pensament actual, a qui no vindria malament un poc més d’ambició exegètica. La falta de “relat moral” que detectava Judt en els anys presents no pot ser atribuïda sense abús a aquells somiadors de fa mig segle: Luther King, Ernesto Guevara, John Lennon. Com el protagonista de Pastoral americana, de Philip Roth, Judt ha mirat al seu voltant i només ha vist una generació presa per unes ànsies incomprensibles de capgirar-ho tot, de subvertir-ho tot i -sovint- de destruir-ho tot. Però li ha faltat observar l’altre costat de la moneda: el somni de fraternitat, d’igualitarisme, de felicitat global.

Enric Balaguer, en tot cas, navega per totes aquestes qüestions amb gran elegància i propietat. És didàctic i minuciós i la seua capacitat associativa no deixa cap fil solt. Com a docent -és catedràtic a la Universitat d’Alacant-, els seus alumnes bé podran estar d’enhorabona. Balaguer, que practica l’hortoteràpia (en un món on només queda una utopia en peu -la utopia verda- cultivar el teu hort és la darrera consigna revolucionària), fa anys que reflexiona sobre tota mena d’assumptes socials i estètics. I ho fa en forma -com diria Fuster- de “tebeos per a intel·lectuals”. Com ho són, i ben dignament, aquestes Constel·lacions postmodernes.