JAUME CLARET

Deu llibres per al segle XX

Un espectre recorre el darrer llibre d’Agustí Pons: el comunisme. La Revolució Russa esdevé el deus ex machina, el fil conductor d’un suggerent recorregut des de la Gran Guerra fins avui. No es tracta d’una tesi nova. L’historiador alemany Ernst Nolte ja l’havia usat per explicar el nazisme com a reacció davant els soviets. A 1914-2014, l’argument serveix per condemnar la seva potència destructora i plantejar un relat eurocèntric tensat entre dos pols ideològics, en què l’autor es posiciona a les files del liberalisme anticomunista.

Malgrat comptar amb elements interpretatius interessants, la tesi resulta insuficient. Com ja va plantejar el britànic Norman Stone -escriptor d’alguns discursos de Thatcher i gens sospitós de simpaties comunistes-, és en el col·lapse del sistema liberal decimonònic, incapaç de respondre adequadament als reptes plantejats per la política de masses, on cal cercar l’arrel última del sacsejat segle XX. El comunisme i la resta d’ismes posteriors no serien sinó manifestacions d’aquesta incapacitat per integrar tant les demandes obreres com les pors conservadores que derivarien cap a l’auge revolucionari i l’autoritari, respectivament.

Condicionat per la voluntat d’escriure un assaig sintètic, Pons cau en algunes simplificacions i errors factuals, tot i que comprensibles. Menys justificable és l’absència dels Estats Units -tot i que sí que apareix l’antiamericanisme-, o també oblits com el de la trobada el 1944 a Moscou entre l’elogiat Churchill i el satànic Stalin. Els adjectius estan més que justificats, però això no lleva que ambdós es repartissin Europa a partir de percentatges d’influència.

El “monstre” del comunisme

Les mancances no invaliden el llibre, ni l’esforç intel·lectual és endebades. Orfes d’assajos d’aquesta ambició, sigui com comenta el mateix Pons per l’obsessió identitària o pel caràcter conservador català, cal agrair l’atreviment d’un relat original. 1914-2014 sorgeix d’un curset impartit per l’autor vuit anys enrere que pretenia explicar el segle XX a través de deu llibres. A la selecció trobem textos amb components autobiogràfics ( El món d’ahir, de Zweig; Archipiélago Gulag, de Soljenitsin; La Segona Guerra Mundial,de Churchill, i El largo viaje,de Semprún), biografies (Lenin, d’Hélène Carrère; El fin de la inocencia, de Stefan Koch -sobre Willi Münzenberg, el Goebbels comunista- i Franco, de Preston) i tres assajos ( El segon sexe, de Simone de Beauvoir; El crepuscle de la democràcia, de Sáez, i La decadencia de Occidente, de Spengler). La tria no és innocent. No ho podria ser, atès que són l’excusa per a una particular interpretació històrica com la que se’ns proposa.

La crítica a la utopia comunista s’estén al relativisme de les darreres dècades. Per Pons, la primera és l’evidència de com “la Raó pot esdevenir un Monstre”, mentre que la segona duria a la decadència intel·lectual. La doble constatació porta a una reflexió final pessimista respecte del futur d’Europa i del liberalisme occidental. Però el llibre és també un passar comptes per part de l’autor. Perquè, posats a cercar responsables, l’obra assenyala les esquerres i, més concretament, aquelles -llegeixi’s catalanes i/o espanyoles- que no han rectificat o demanat perdó pels seus errors.