Desordenar el llenguatge, ordenar la vida

'Sic transit gloria, mindundi' de Josep J. Conill. Ed In Puribus Llibres. 224 pàg. / 19,50 €

Sent com sóc un apassionat de la literatura aforística (gènere que he practicat ocasionalment), he de confessar, d’entrada, que feia temps que no en llegia -i menys amb el català com a llengua original- un devessall tan profund i impactant com Sic transit gloria, mindundi. Josep J. Conill, sociòleg del llenguatge (és a dir, un “desil·lusionista”, en les seues paraules), és probablement el deixeble més brillant de Lluís Aracil. Atent a les ensenyances del mestre, ha sabut destriar el que hi havia de caos en el fundador de la sociolingüística catalana i convertir-ho en un ordre fecund. El resultat són llibres com aquest, un aplec d’alguns centenars de sentències afilades com punyals, i que només admet una lectura possible: una lectura a la contra.

Llegir a la contra és no donar res per admès, acceptar el joc, la partida de pilota. Al cap i a la fi, aquests aforismes de Conill tenen alguna cosa d’arguments d’un diàleg, no d’un monòleg. Necessiten un lector que porte la contrària, que estiga disposat a discutir-hi -ni l’admiració ni el blasme, en aquest sentit, són de cap utilitat-. És el que fa ell mateix amb els seus autors de capçalera -Nietzsche, Joubert, Fuster-, per posar les bases d’una formidable lluita contra els tòpics i contra els estralls del sentit comú (“la forma més popular de la paranoia”).

Escodrinyar la realitat

En mans de Conill, el llenguatge esdevé una argila propiciatòria, el llegendari i dúctil instrument amb què va somiar el primer escultor (Déu? Sí, el solitari engendrador de mons, una tasca “fatalment onanista”...). Amb aquesta eina, no hi ha aspecte de la realitat que deixe d’escodrinyar. La figura literària bàsica que hi ha és la paranomàsia: el “cordó umbabelical tallat entre la Humanitat i Déu”, “esperits castrats, que passen per la vida sense penis ni glòria”, “El murgatori, l’únic lloc de l’altre món on admetrien certs predicadors”, “Quixoputa: malparit idealista”... L’interès per aquesta figura li ve a l’autor potser d’una intuïció engrescadora: que el desordre del llenguatge és l’única cosa que propicia la recomposició de la realitat, la pal·liació del caos inicial.

Si “viure és habitar en el vertigen de la caiguda”, com vol Conill -i haguera plagut Cioran-, hem de preparar aquest viatge cap a dins amb la certesa que el nostre final no ha de deixar ningú indiferent: “Molt insignificant ha de ser una persona si quan es mor no es pot trobar ningú que se n’alegri”. I què és la mort sinó “la cancel·lació d’un punt de vista”? Tot es resol -fins l’epitafi- amb una frase breu. Com ha de ser.