UN TAST DE CATALÀ

Descriure l’ús formal, un argument circular

Una de les característiques de la gramàtica de l’IEC és que inclou i legitima -amb ben poques excepcions- la normativa precedent. Però no ho fa esgrimint l’autoritat de Fabra, que semblaria poc científic, sinó amb la mateixa aparent objectivitat antidogmàtica amb què també admet, en registres informals, formes que fins ara eren proscrites.

Si en el segon cas sovint es limita a dir “X és habitual en els registres informals” -i X pot ser la forma a que de la frase “Us desafiem a que feu el cim”-, en el primer pot assegurar en el mateix to: “Tanmateix, els registres formals prefereixen Y” o bé “Y és l’ús consolidat en els registres formals”. I aquest Y pot ser la no concordança d’haver-hi a la frase “No hi ha cadires”.

Dient-ho així sembla que només actuï com un notari de l’ús. Ara bé, no és el mateix descriure un ús espontani que descriure un ús que, pel fet de ser formal, sol passar controls que hi esmenen tot el que divergia de la norma. Si un tret de la formalitat és aplicar la norma, constatar que la norma s’aplica habitualment en l’ús formal és tan previsible com irrellevant: és una fal·làcia lògica. Concretament, és un argument circular: un argument que inclou la conclusió en les seves premisses.

En bona part, descriure l’ús formal suposa descriure la prescripció i, per tant, quedar-hi atrapat. Prescriure partint de la descripció vol dir una altra cosa. Vol dir tendir a prescriure en tots els registres -almenys en l’àmbit de la sintaxi- l’ús espontani habitual. I si “No hi han cadires” és l’ús espontani habitual del central i el valencià, prescriure aquest ús en tots els registres per al central i el valencià.

¿De debò creiem que els docents, que ja tenen tants fronts oberts, poden perdre temps i energia explicant als alumnes la subtil diferència de registre entre “No hi ha cadires” i “No hi han cadires”? Una norma que pretén normalitzar i ser més assimilable no pot anar per aquí. O fa el pas o no el fa: quedant-se a mig camí encara ens complica més la vida.