MARINA PORRAS

Descendents de Sodoma i Gomorra

John Martin va pintar La destrucció de Sodoma i Gomorra el 1852. / WIKIPEDIA Zoom

El Gènesi diu que abans de fer ploure del cel sofre i foc sobre Sodoma i Gomorra, Déu va enviar dos àngels a les portes d’aquestes ciutats per salvar els homes justos que hi quedaven. L’Altíssim no tenia més remei que destruir-les perquè eren ciutats corrompudes pel pecat. Marcel Proust (1871-1922) creu que en comptes d’enviar dos àngels compassius a fer de jutges, a Déu li hauria resultat més eficaç enviar-hi sodomites, perquè no hi ha jutges més severs sobre els seus actes que ells mateixos. Segons Proust, els homosexuals viuen la seva condició molt conscients de la condemna que mereixen però alhora gens disposats a abandonar el pecat. Aquest volum de la Recerca del temps perdut és essencialment un tractat sobre l’homosexualitat, quan era vista com un vici glamurós.

El Marcel, el narrador, se situa en una posició interessant i privilegiada per explicar els costums dels sodomites de classe alta: és un voyeur. Des de l’inici del relat se’ns presenta com a espia morbós: es troba amagat en un jardí observant amb molt d’interès la còpula d’un borinot amb una flor i divagant sobre la condició sexual dels insectes quan veu com el baró de Charlus (cèlebre personatges proustià) s’endú un jove cap a dins d’una botiga. El que escolta rere la porta li fa dir que “hi ha una cosa tan sorollosa com el patiment, és el plaer”. A partir d’aquest descobriment iniciàtic, el Marcel comença a elaborar una teoria sobre l’homosexualitat, i en la seva condició d’antropòleg s’autoproclama “botànic moral”, un paper que desenvoluparà amb gran alegria, catalogant els gustos sexuals dels seus compatriotes. El narrador se sorprèn dels diferents tipus de sodomites que viuen al seu món: els efeminats i solitaris, avergonyits de la seva condició, i els que la proclamen orgullosos i es maquillen i vesteixen de dona. I presta una atenció especial a una de les espècies que més l’atrauen: les lesbianes, “les descendents de Gomorra”, que tindran un paper fonamental en aquesta obra, perquè el Marcel ja no és l’adolescent insegur i fràgil que s’excusa dels actes socials fingint un refredat. Ara és un home que sap moure’s com un aristòcrata entre els salons mundans, acostumat a la politesse i la hipocresia que fan funcionar el seu món.

Els misteris de l’Albertine

Bona part del relat és una successió d’escenes aparentment banals per tot tipus de festes entre París i Balbec, on el Marcel es mou amb grandiloqüència sabent a qui cal saludar i a qui cal retirar la paraula. Si durant la primera estada a Balbec el Marcel mirava les noies des de la terrassa del Gran Hotel, incapaç d’acostar-s’hi, ara hi torna com a seductor. Des de les belleses vulgars i magnífiques que són les ajudants de cambra fins a les noies que no ha vist mai però coneix per les cròniques de societat, el Marcel està disposat a enamorar-se de totes a condició que l’amor no duri gaire.

Però en aquest món hi ha un element perillós que anticipa el drama de la vida del narrador de la Recerca i que és alhora un dels personatges més importants de la literatura occidental: l’Albertine, una noia amb qui el Marcel té una relació intermitent i estranya. L’Albertine és misteriosa, incontrolable, inaccessible i amaga un secret: no només li agraden els homes. El Marcel ho sospita i ella intenta ocultar-ho per no ferir-lo, però “Gomorra, dispersada, tendeix, a cada ciutat, a aplegar els seus membres separats, a reformar la ciutat bíblica”. I al contrari que els habitants justos que es van salvar del sofre i el foc enviats per Déu, l’Albertine no sembla sentir-se gens culpable pels seus pecats, que seran el martiri del narrador de la Recerca del temps perdut.