EL LLIBRE DE LA SETMANA
PERE ANTONI PONS

Del gas sarín a la psique japonesa

El 20 de març del 1995, la ciutat de Tòquio va patir un atemptat amb gas sarín perpetrat per cinc membres de la secta Aum. El balanç de l’atac terrorista, dut a terme de manera gairebé simultània en cinc línies de metro diferents, va ser de 5.000 afectats i 11 víctimes mortals. Un any després dels fets, quan el líder de la secta ja estava detingut i l’estaven jutjant juntament amb els autors materials de l’atac, Haruki Murakami va decidir que els mitjans de comunicació havien tractat amb molt poca consideració les víctimes i els va voler donar veu. El resultat va ser Underground, un llibre d’entrevistes amb 62 víctimes -també amb alguns familiars- que expliquen com havia sigut la seva vida abans de l’atemptat, com van experimentar la catàstrofe i de quina manera conviuen amb les seqüeles que els han quedat. Conscient que no n’hi havia prou donant veu només als damnificats, Murakami va publicar, poc després, El lloc que em van prometre, un recull de vuit entrevistes amb membres no criminals de la secta Aum. Underground. Els atacs amb gas sarín al metro de Tòquio i la psique japonesa, que s’intueix ben traduït per Albert Nolla i Jordi Mas, aplega tots dos títols. És una lectura un punt reiterativa, però plena de passatges que fan feredat o tan commovedors que trenquen el cor.

En la primera part, la més extensa, l’autor opta per transcriure les entrevistes, sense seguir el patró de pregunta i resposta, sinó en forma de monòleg. Després de presentar amb cordialitat superficial els entrevistats, deixa que s’esplaïn. Només de tant en tant hi afegeix una pregunta per ubicar el lector. Reunir els relats de tants testimonis sobre una mateixa seqüència -la bossa de plàstic de la qual surt un líquid estrany, l’olor embafosa que inunda els vagons, l’estranyesa dels passatgers, l’ofec, els sobtats problemes de vista, els marejos, la reacció d’urgència dels treballadors de les estacions, l’intent de seguir amb la rutina d’un dia normal, l’estada a l’hospital, la recuperació...- permet reconstruir amb tot detall una situació dramàtica. Però també cau en la monotonia, perquè veiem les mateixes escenes des de punts de vista singulars però no ben bé diferents.

En aquesta primera part, que ocupa un total de 368 pàgines, Murakami en dedica unes quantes a parlar dels terroristes: homes relativament joves, molts amb una formació científica excel·lent, que un dia van renunciar a la vida secular per abraçar la doctrina del líder d’Aum, Shoko Asahara. En cap moment no aclarim gran cosa de la motivació de l’atemptat ni de la naturalesa doctrinal de la secta. Serà en la segona part del volum que entendrem, més o menys, que és una desviació perversa del budisme i que els membres més radicals del grup consideren que el materialisme desbocat de la societat japonesa està fent malbé l’esperit de la gent i que, per tant, un acte de violència atroç pot fer alhora d’avís i de càstig. Quan parlen els vuit sectaris -legalment innocents- aviat ens adonem que tots comparteixen uns mateixos trets de personalitat: són solitaris sense gaire sentit de la realitat, manipulables, amb l’estat d’ànim sulfurat d’odi contra el món o bé amb el cap ple de pardalets místics.

La referència a “la psique japonesa” que apareix al subtítol del llibre pot fer un efecte estrany, d’entrada, però té la seva raó de ser i és un dels aspectes més atractius d’ Underground. Partint de l’atemptat, i del comportament dels homes i les dones que van sobreviure-hi, Murakami dibuixa un retrat instructiu -també un pèl inquietant- de la societat japonesa, molt menys eficient del que proclama el tòpic i caracteritzada per la bunquerització emocional, per una ètica del treball malaltissa i per un sentit de la responsabilitat que a vegades resulta robòtic i a vegades es revela com la forma menys estrident i més noble del coratge.

Un altre dels punts forts del llibre -la pluralitat de veus que es complementen o contradiuen: “La incoherència pot ser més eloqüent que la coherència”- també és un dels punts febles. Murakami ha polit tant les transcripcions -prosa clara, precisa- que tots els entrevistats parlen igual. La serenitat fatalista amb què moltes víctimes sembla que han assumit la tragèdia que els ha colpit és, per cert, homogèniament esfereïdora.