JAUME CLARET

Del costat equivocat

Al deliciós Quinze generacions d’una família catalana, Martí de Riquer fa un apunt a la primera edició -desaparegut en les subsegüents- on amb certa murrieria assenyala com la seva nissaga tendia a situar-se en el costat equivocat de la història oficial de Catalunya. El savi romanista denunciava el simplisme d’algunes visions romàntico-essencialistes que, com a Star Wars, creien en l’existència d’un costat fosc a evitar.

Per desgràcia, l’obsessió per distingir entre bons i mals catalans ha estat característica d’una forma reduccionista d’entendre el país i el seu passat. En el cas de la cultura, l’exigència d’una determinada militància patriòtica ha estat més marcada, amb exemples tan coneguts com les bases del Premi d’Honor de les Lletres Catalanes, on a la vàlua literària i científica s’exigia sumar-hi -amb Josep Pla com a clar destinatari- “exemplaritat”.

Avui, aquells tics sorgits en un context de resistencialisme semblen haver-se superat i pocs serien els que qüestionarien la rellevància del mateix Pla, D’Ors o Villalonga. Però l’acceptació no ha estat senzilla i, en molts casos, encara està lluny de ser completa. Incòmodes encara amb certes trajectòries vitals, sovint es tendeix a segregar-les respecte de l’obra feta. La distinció permet l’antologia asèptica, però escapça qualsevol possibilitat de contextualització i comprensió, cosa que perpetua una visió parcial de la pròpia història cultural.

Amb la intenció d’integrar aquests mals catalans en el relat, el juliol del 2008 el Centre for Catalan Studies del Queen Mary de Londres acollia una jornada que ha donat com a fruit aquest llibre. La cara fosca de la cultura catalana recull aquelles ponències a càrrec d’especialistes d’aquí i d’allà, oferint estudis de cas sobre personalitats de la cultura catalana i mallorquina, tots ells estigmatitzats pel seu col·laboracionisme amb el franquisme.

Més enllà de les particularitats, es detecten tres trets transversals. D’una banda, el compromís per superar els apriorismes. En paraules de Josep Murgades, “la història de la cultura ha de proposar-se, primer i de manera indefectible, d’explicar i de comprendre el seu objecte d’estudi, amb independència de si, després, decideix de justificar-lo i de compartir-lo o, per contra, no”.

De l’altra, destaca la voluntat de normalitzar la suposada excepcionalitat catalana. Així, els totalitarismes van temptar intel·lectuals d’arreu, amb diferents graus de convicció i duració, però aquí la Guerra Civil va actuar com a accelerador del procés. A més, com ja assenyala l’editor Jordi Larios a la presentació del volum, la mateixa pulsió del reformisme noucentista contenia un deix autoritari que, de manera proactiva per sintonia política i/o social o reactiva per por i/o necessitat, va aflorar amb el franquisme.

El darrer tret comú és l’existència d’un diàleg, a vegades explícit i d’altres implícit, amb els treballs de Jordi Gràcia i Jordi Amat. Aquí, el debat se centra a valorar el grau de sinceritat del compromís d’aquests intel·lectuals amb el franquisme i en si aquest col·laboracionisme va acabar sent tant o més rellevant per a la supervivència de la cultura catalana que el resistencialisme. Mentre el desacord amb la segona premissa és menor, en el primer cas es converteix en objecte de dura disputa, amb el suposat caràcter aliadòfil, liberal i catalanista de la revista Destino, ja durant la Segona Guerra Mundial, com a principal cavall de batalla. Difícil escatir-ho. Potser, com adverteix Dominic Keown en el seu article, part del problema es troba en una adjectivació que de vegades crea “una impressió totalitzadora que dilueix la complexitat dels afers” amb “unes conseqüències tan injustes com nocives”. Potser.