Explicava l'Enric Gallén que un dia va descobrir el manuscrit de Violeta de Prudenci Bertrana per atzar, a l'Arxiu Històric de Barcelona, embolicat amb un paper que duia el nom d'Alfons Maseras, del qual buscava un epistolari. Era la dècada dels 80, i Lluís Bonada, aprofitant la troballa, va fer-ne un article al Tele/eXpres (10-VI-80). Enguany, finalment, surt a la llum aquell manuscrit extraviat i misteriós.

Violeta és la primera temptativa novel·lada de Prudenci Bertrana (Tordera, 1867 - Barcelona, 1941), un Bertrana encara pintor i que deixava escrites aquestes paraules en el discurs presidencial dels últims Jocs Florals de Girona, el 2 de novembre del 1935: "Servo, en el fons obscur d'un calaix, ben embolicat en un paper d'embalar i ben lligat amb un tros de corda d'estendre la roba -com si fos quelcom que pot esmunyir-se i comprometre'm- un manuscrit inèdit". I segueix explicant la gènesi d'aquesta primera novel·la que li produïa un cert torbament, tocat com estava per la innocència elegíaca d'aprenent romàntic. Tot això ho trobareu en l'epíleg d'aquesta magnífica edició a cura de Guillem Molla, presentada per Xavier Pla i amb una extensa introducció de Glòria Granell. Per fi algú ha pres la responsabilitat de publicar la narració de Bertrana, algú anomenat Oriol Ponsatí-Murlà, ànima d'Edicions de la Ela Geminada.

Refugiar-se en la literatura

Més que un gran valor literari, aquesta novel·leta, tan plena d'ingenuïtat i pessimisme, té una importància simbòlica i documental, sent com és un primer afany seriós i abrandat d'escriptura de Bertrana, un intent d'abandonar el món pictòric per salvar-se en el literari, com bé ho explicava ell mateix: "Ningú no endevinaria que Violeta fos degut a un acte de desesperació; que fos la primera temptativa de suïcidi d'un trist pintor que està tip d'actuar de judes de si mateix i desitja penjar-se". Potser no ho endevinaríem, però llegint aquesta tràgica narració, més aviat romàntica i decadent, és fàcil comprovar que el dolor brutal i la marginació social que s'hi cultiven surten de la canalització d'experiències pròpies. És una novel·la trista i plena de desconsol, una mostra exemplar del que suposa el destí fatal d'una ànima pura i innocent enmig d'un entorn humanament hostil i ple de malaptesa. Per a Violeta el destí ja ha estat escrit: és òrfena, adoptada, feta criada, amb un pare alcohòlic i una madrastra cruel. Sense remei, aquesta criatura veurà com el color morat de les violetes llangueix davant els seus ulls, perquè totes les expectatives sorgides de somnis d'amor cauran en el desengany d'una realitat closa. Només hi ha un refugi per a ella: la natura i el paisatge, un espai vital d'emoció ingènit. I, tanmateix, el llibre té una força oculta que fa preguntar-se una cosa essencial: qui era aquest ésser turmentat, patètic i elevat capaç de fixar els obstacles d'una vida, plena de frustracions, fora d'ell mateix, tacat d'ànima femenina?

En tot cas, la publicació de Violeta (escrit el 1899) va més enllà de qualsevol comentari crític perquè en realitat representa la flama d'un propòsit vital i literari -per descomptat en el cas de Bertrana-, però també en el fet de ser el començ d'un projecte ambiciós i extraordinari que assumeix Edicions de la Ela Geminada, decidida a imprimir tota l'obra novel·lística de l'escriptor. Això inclou, naturalment, Josafat (vol. 2), però també, i molt més cabdal encara, la publicació de la seva impressionant i meravellosa trilogia autobiogràfica Entre la terra i els núvols , que conté: L'hereu (vol. 6), El vagabund (vol. 7) i L'impenitent (vol. 9). I qui sap si també llançar-se a reeditar la notable obra periodística. Bé, això, em temo, dependrà de l'emoció dels lectors.