JORDI NOPCA

David Trueba: “La comunicació moderna ens allunya de les persones”

La quarta novel·la de Trueba és la més breu de les que ha escrit fins ara perquè els fets que canvien la vida del personatge principal es concentren en els tres dies de gener que passa a Munic

David trueba “La comunicació moderna ens allunya de les persones” Zoom

La quarta novel·la de David Trueba (Madrid, 1969) és la més breu de les que ha escrit fins ara perquè els fets que canvien la vida del personatge principal es concentren en els tres dies de gener que passa a Munic. Hi arriba amb la parella, la Marta, per defensar un projecte de paisatgisme en el marc d’un congrés internacional. La crisi entre ells dos s’evidencia des de la primera pàgina del relat, en què l’home -Beto Sanz- rep un missatge de WhatsApp que la Marta li ha enviat per error: “ Aún no le he dicho nada. me cuesta tanto. uff. tq ♥”.

El seu personatge marxa de Madrid uns dies amb la parella i té una bona sorpresa. La veritat l’enlluerna: la Marta té un amant.

El llampec del títol de la novel·la ( Blitz, en alemany) té a veure amb aquest enlluernament. La vida és rutinària i monòtona, i la manera que tenim de recordar-la és capriciosa, sovint a partir d’instants molt concrets, fulgurants. El llampec és una explosió, ens obliga a complir el que deia Vicente Aleixandre en un poema: estem entre dues foscors, la del naixement i la de la mort. La nostra vida és un llampec, i les relacions que vivim són petits llampecs en el llampec de la vida. Quan el Beto rep el missatge equivocat de la Marta, és un presagi de la tempesta que vindrà a continuació. Després de l’enlluernament mut del llampec es desencadena el tro.

Un indici tan mínim i alhora tan evident com el missatge de WhatsApp acaba amb la relació d’ells dos. Posarà més d’un lector en guàrdia.

La comunicació moderna ens allunya de les persones. Twitter, Facebook, WhatsApp... El joc que planteja la novel·la és que l’error del missatge enviat és detectat de seguida: el Beto té la Marta a pocs metres, asseguda a la taula del restaurant, i quan la mira ella també aixeca la vista i confirma que aquell comentari no era per a ell. Tot i que estan molt a prop, hi ha una gran distància entre ells. Hi ha una lectura metafòrica, en aquesta escena: aparentment, estem connectats els uns amb els altres tot el dia, però estem bastant sols.

En una ciutat estrangera com Munic, la solitud del personatge queda accentuada.

Vaig triar Munic perquè, en primer lloc, és una ciutat que conec molt bé, però també perquè pensava que era interessant mostrar els canvis en la geografia europea contemporània. Ciutats d’una importància històrica com Atenes i Roma han anat perdent poder. D’una manera oficiosa, Munic s’ha convertit en una de les capitals de la nova Europa: és una ciutat burgesa, conservadora i també avorrida, tot i que per al Beto és la ciutat on la seva vida canviarà. Des de fa uns anys assistim a una baralla silenciosa entre el nord i el sud: hi ha països com Espanya, Grècia i Itàlia on encara es porta una vida oberta, de carrer, que contrarresta amb els llocs del nord que dominen l’economia.

El Beto té 30 anys i es dedica al paisatgisme. Està convençut que tard o d’hora haurà de renunciar-hi, perquè té molt poques possibilitats de sortir-se’n.

Aparentment es dedica a una feina inútil. Creiem que l’imprescindible és el que és útil: jo penso que és al revés. No podríem viure sense el que no té sentit ni els capricis.

Aquesta reflexió es podria aplicar també a l’art, no?

Sí, esclar. Arran de la crisi, s’ha dibuixat una línia clara entre el que és útil i el que és inútil. Els governs protegeixen determinades indústries -les d’hidrocarburs, per exemple- i també la banca, però consideren que hi ha activitats prescindibles, com ara el ballet, el paisatgisme i les biblioteques públiques. A Madrid, el primer que es va retallar a les escoles van ser els pressupostos de les lligues esportives i les activitats escolars amb cert valor. La ratlla que divideix utilitat i inutilitat està traçada pels dements que governen la civilització. Imagina que això hagués passat als temps antics: probablement ens hauríem quedat sense els frescos d’Altamira, sense les piràmides, sense les escultures gregues. En canvi, és el millor que ens queda de cadascuna de les èpoques històriques en què van ser fets.

Blitz té com a rerefons la crisi econòmica actual que ha arraconat algunes professions liberals, però se centra sobretot en la crisi personal del Beto. També en la de la Marta, que decideix tornar amb el seu ex quan té 27 anys. ¿Va ser una edat de canvi, també, per a tu? Acabaves de debutar en el cinema...

Comparteixo el que ella diu sobre els 27 anys. “Als set anys comences a raonar. Als 17 comences a ser adult. Als 27 s’acaba la joventut”. És un any de final d’etapa, en què estàs més a prop del final de la dècada que de l’inici. No deixa de ser un joc, tot això... La Marta viu els 27 anys d’una manera molt diferent de com els vaig viure jo. En el meu cas, havia aconseguit consumar la meva vocació: dirigir una pel·lícula i publicar una novel·la. Des de molt jove vaig tenir clar què volia fer, i no m’ha deixat de sorprendre haver-me pogut dedicar al que desitjava, la creació literària i cinematogràfica. La gran sort ha sigut poder-me relacionar amb la dimensió d’explicar històries des de la llibertat, sense que això impliqués convertir-me en empleat de les propostes d’altres, encara que això pogués ser més rendible.

No hi ha autobiografia, a Blitz.

No n’hi ha hagut mai, en les meves novel·les. El que hi ha són moltes projeccions del que jo hauria pogut fer a través d’altres personatges. Però intento no pensar-hi gaire, perquè no vull que els meus llibres es converteixin en psicologia personal: intento que les ficcions neixin per si soles.

Hi ha un comentari del Beto sobre els “cineastes artistes”. Diu que li semblen ridículs. Hi estàs d’acord?

No estic d’acord en la idea de l’artista com algú que se sent diferent i superior als altres. Per a mi, escriure o fer pel·lícules és molt primari: treballant en un nou projecte m’he sentit com un fuster, un jutge o un advocat. A l’hora de crear, m’interessa poc l’autosatisfacció referencial i l’entreteniment. El que m’atreu és aconseguir reelaborar el que veig al carrer. Em trobo en un punt mitjà, entre el més artístic i la comercialitat. És un lloc incòmode per sobreviure, perquè de vegades rebo d’una banda i de l’altra. La meva vocació és competir de manera honesta en un mercat difícil.