Entrevista
JORDI NOPCA
Barcelona

Dave Eggers: “Quan estem perduts esperem la redempció”

És un dels grans noms de les lletres nord-americanes actuals. L’última novel·la de Dave Eggers que acaba de ser publicada és ‘Un holograma per al rei’ (Periscopi / Mondadori), crònica de la visita d’un expert en noves tecnologies a l’Aràbia Saudita

Contactar amb Dave Eggers no és gens fàcil. Quan no està de viatge, promocionant alguna de les seves novel·les o documentant-se per a la pròxima, dirigeix McSweeneys -una editorial que publica una trentena de llibres a l’any i revistes com The Believer - o dóna classes a 826 Valencia, una organització sense ànim de lucre que promou l’escriptura creativa. Nascut a San Francisco el 1970, Eggers es va haver d’espavilar des de ben jove: els seus pares van morir quan tenia poc més de 20 anys, i li va tocar ocupar-se del germà petit, una experiència que va explicar en el seu debut, Una historia conmovedora, asombrosa y genial (Mondadori, 2001). Des de llavors, Eggers ha construït una trajectòria literària que alterna la ficció i la no-ficció. En el primer apartat, destaquen Què és el què (Empúries, 2008) i Los monstruos (Mondadori, 2009), novel·lització de la pel·lícula de Spike Jonze Allà on viuen els monstres. Un dels seus grans encerts en no-ficció ha estat Zeitoun (Mondadori, 2010), en què es fixava en l’experiència d’un home d’origen sirià que ajudava els veïns després de l’huracà Katrina fins que va ser arrestat i acusat de terrorisme.

A Un holograma per al rei, traduïda amb molt d’encert per Ferran Ràfols i publicada per Periscopi, Eggers explica el periple d’Alan Clay, un expert en noves tecnologies que espera ser rebut pel rei Abdullah en una ciutat creada al mig del desert de l’Aràbia Saudita.

Alan Clay passa unes setmanes a cavall de Riad i la Ciutat Econòmica del Rei Abdullah, que el monarca comença a fer construir al mig del desert. Clay li vol vendre un sistema de comunicació a través d’hologrames. ¿Era una al·legoria dels nostres temps? Fa l’efecte que els països desenvolupats ja no manufacturen productes: el seu únic camí per sobreviure és vendre serveis virtuals.

Certament, l’economia dels Estats Units s’encamina cap a aquests negocis abstractes i efímers. Fa l’efecte que la majoria de les nostres activitats econòmiques impliquen moure diners d’un lloc a un altre, vendre productes financers estructurats de manera poc clara -d’aquí arrenca la crisi de les hipoteques subprime - i crear i vendre empreses d’internet. L’experiència laboral de l’Alan va començar en la manufactura de bicicletes, béns reals, bonics i útils. Es troba que en el context actual es produeixen bicicletes arreu, i l’única alternativa que té són les noves tecnologies. Només li queda deambular pel desert.

Hi ha dos temes molt importants a la novel·la: l’espera del rei per part d’Alan Clay i la descoberta de la nova societat on ha arribat. En relació al primer tema, ¿tenia present dues grans novel·les europees de mitjan segle XX, El desert dels tàrtars, de Dino Buzzati, i La ribera de les Sirtes, de Julien Gracq?

Abans d’escriure la novel·la no les havia llegit, però crec que tant Gracq, Buzzati com jo mateix hem tingut la mateixa inspiració: quan estem perduts, busquem la redempció, en comptes d’intentar canviar la nostra realitat. Aquesta és la crisi que viu l’Alan. Ha estat ell mateix qui s’ha ficat en el forat que planteja la novel·la, però, en comptes de provar de sortir-ne ell sol, espera que l’ajudi un rei que és com una ombra. L’any 2010, quan vaig visitar l’Aràbia Saudita, l’economia dels Estats Units estava molt tocada, i ningú no sabia com sortir-ne. Tothom s’aguantava la respiració, esperant que un rei o un déu ens salvés.

Hi ha, també, l’ombra de Vladimir i Estragó, els personatges de Tot esperant Godot, de Samuel Beckett

Sí. En Beckett sí que hi vaig pensar, a l’hora de construir l’estructura de la novel·la. Encara que el resultat sigui molt diferent de la seva obra, espero que hi hagi alguna coincidència.

Quan l’Alan comença a indagar sobre l’Aràbia Saudita, s’adona que allò que li explicava la guia de viatge no li serveix de res. ¿És el mateix que li va passar mentre era al país, documentant-se per al llibre?

Em vaig trobar un país molt diferent del que m’esperava. El primer dia vaig dinar en un restaurant de menjar ràpid amb el meu guia i l’ambient era molt relaxat. El país canvia molt ràpidament en alguns aspectes, i els joves s’esforcen perquè sigui així. Tenen més llibertats, i també les noies joves. L’evolució no és prou ràpida perquè afecti els amics de la meva edat que hi viuen, però la majoria de gent se sorprendria si conegués els canvis que s’estan posant en marxa. Vaig tenir l’oportunitat de conèixer homes i dones liberals, tolerants i de bona educació. Tots volien canvis. La seva voluntat i actitud em van ajudar molt.

La Ciutat Econòmica del Rei Abdullah està en un estat molt poc avançat, a la novel·la. ¿Ha crescut gaire, des de llavors?

El 2010 hi havia tres o quatre edificis i uns quants canals. Encara era un somni. Ara n’hi ha deu. Ha avançat, però menys del que es podria pensar, tenint en compte que és un país sense democràcia i que en un principi compta amb recursos il·limitats

A Riad, l’Alan parla amb el xofer Yousef i la doctora Zahra. Què en destacaria, de les seves relacions?

Les trobades amb tots dos són inesperades. Encara que l’Alan és un venedor nat i és extrovertit, a l’Aràbia Saudita no hi busca ni amics ni amants. Mentre la seva vida professional s’esmicola, la relació amb en Yousef i la Zahra li dóna certa esperança. Quan jo vaig ser al país, em va sorprendre com era de fàcil fer-hi amics, i com de càlida, generosa i optimista era la gent. L’Aràbia Saudita és considerada en bona part del món com una societat tancada, però així i tot a l’Alan li obre les portes.