L’ESCUMA DE LES LLETRES
LLUÍS A. BAULENAS

D’asteroides i campanes

Mark Twain, Jack London, Tolkien, Nabokov, Kundera, Flaubert, Shakespeare, Rimbaud o Orwell són noms coneguts d’escriptors. Però també, entre molts altres, són noms d’asteroides. Per exemple, en concret, l’asteroide Orwell és el número 11.020, el va descobrir l’astròleg txec Antonín Mrkos (1918-1996) el 1984 i no va dubtar a batejar-lo en honor de l’autor de la novel·la que porta aquest any per títol. A Barcelona també hi ha un asteroide molt literari, té forma d’editorial i aquest dijous va celebrar els seus primers deu anys de vida. Es tracta de Libros del Asteroide, l’editorial al capdavant de la qual hi ha Luis Miguel Solano. Durant la celebració va afirmar que deu anys enrere, quan va començar l’editorial, els llibres ploraven, i que ara, deu anys més tard, continuen plorant. Una manera literària d’expressar l’estat de la indústria editorial, que, segons ell, ha combatut amb entusiasme. Vet aquí un editor que no vol que els llibres plorin. Deu haver trobat més o menys la manera de fer-ho perquè ha arribat a la primera dècada d’existència amb edicions de qualitat i un catàleg envejable, variat, recentment obert també al català i amb una característica que l’ha singularitzat: la recuperació de grans noms de la literatura europea i nord-americana dels anys 50 i 60 poc coneguts. Per molts anys.

PER QUI TOCA LA CAMPANA?

L’altre aniversari que s’acosta és el trentè de l’editorial La Campana. Trenta anys són molts més que deu, òbviament. Segur que té el triple de mèrit aguantar tal com ha fet aquesta editorial, sota el mestratge de Josep Maria Espinàs i Isabel Martí. Compliran tres dècades amb una quantitat d’èxits acumulats, tant d’autors de casa com de fora, que fan creure en la validesa de determinades maneres de fer en aquest àmbit, llibres tractats amb detall, com si cadascú fos un producte especial. Per molts anys, també, per endavant!

Una societat normal com la que pretenem aconseguir ha de tenir de tot: grans editorials, mitjanes i petites. En aquest sentit, les independents de casa nostra que han aparegut en els últims anys (no les esmento per no deixar-me’n) estan aguantant, fermes, amb una força que diu molt de l’entusiasme de què parlava Solano dijous passat al vespre.

Volem tancar aquesta temporada (ens retrobarem al setembre!) amb una mica d’optimisme, encara que sigui com a excepció.