D’aquell país d’amor

No em direu que no som afortunats (dins de la nostra proverbial dissort). Tenim un editor, Jesús Aumatell, que fa possible això: publicar una joia de primera magnitud com aquesta. Perquè publicar és compartir i és celebrar. I descobrir. Aquí se’ns revela una veu poètica pura, que ha esclatat en el dolor de la pèrdua, però no per fer-ne elegia sinó per elevar un sublim cant d’amor.

Rosa Porter Moix (1934), que no s’havia prodigat pràcticament mai, apareix silenciosament com una de les poetes més grandioses que hem pogut llegir en la poesia actual catalana i de tots els temps. A la solapa se’ns diu que va formar part del grup de les Antologies Poètiques Universitàries de finals dels 50 i primers 60 del segle XX, i també va publicar poemes i traduccions a la revista clandestina Curial des del primer número, publicat el 1949. Prové d’una coneguda nissaga de llibreters, i la seva filla Montse Vergés també practica una escriptura intensa i lluminosa. Fa un parell d’anys va publicar un llibre substanciós, Fractals de lluna, sutge, mel i mató (La Busca).

I es clou la breu nota de la solapa amb aquesta frase: “Aquest llibre, homenatge al poeta Joan Vergés, és fruit d’una llarga complicitat de poesia i vida compartida des dels quinze anys”. Fruit també del dolor de l’absència i de la necessitat de convocar la paraula inspirada.

Puresa essencial

Quan he dit pura no volia adscriure-la al moviment literari que tan bé va definir l’abat Brémond, sinó que es tracta d’una puresa essencial, del despullament expressiu i de la densitat poètica que provenen d’un do tocat de gràcia, en el sentit grec del mot. Sí, poesia alada. Una dicció propera a la de Joan Vinyoli del Llibre d’amic, de Rainer Maria Rilke, de Carles Riba i de la Clementina Arderiu més genuïna. Però potser aquí els referents hi són balders: és simplement poesia que brolla com un present de la natura, com un bé de Déu.

Valent-se de la potent imatge metafòrica de la llança de Longí, Rosa Porter desgrana una sèrie de poemes d’una intensitat espiritual i d’una subtilesa fora de l’ordinari. En un pròleg impagable, el gran Jordi Cots acaba dient: “La poesia de Rosa Porter ens transporta, amb naturalitat, a la poesia de Joan Vergés. Més enllà de la literatura -que hi és- es tracta d’una unitat de vida, el do d’aquesta història d’amor”.