Llegim 25/10/2014

D’animals a déus

i
Jaume Claret
3 min

Autobatejar-se com a Homo sàpiens (l’home que sap) dóna la mesura de la suficiència -i històric masclisme- de la nostra espècie. Sobretot perquè tant l’aportació femenina com la nostra ignorància han sigut decisives evolutivament. Sense la primera directament ja no hi seríem; sense la segona ens hauria fallat l’esperó pel nostre desenvolupament. La curiositat potser va matar el gat però, però per a l’historiador israelià Yuval Noah Harari, va camí de convertir-nos d’animals a déus.

Sàpiens és un bestseller internacional. Acumula mèrits per ser-ho: una divulgació científica de qualitat i algunes tesis polèmiques, una increïble capacitat per barrejar la síntesi necessària amb l’anècdota imprescindible i una escriptura atractiva i seductora. Aquest últim tret es veu beneficiat per una excel·lent traducció que s’esforça a adaptar els exemples a la realitat catalana.

Tornant al plantejament, la síntesi li permet simplificar la història de la humanitat a tres escenes i mitja, encapçalades per un pròleg que evidencia la nostra insignificança. Mil·lennis enrere ningú hauria apostat per nosaltres, ni tan sols per cap de la resta de branques homo.

Fixat el punt de partida, la primera part l’ocupa la revolució cognitiva d’ara fa 70.000 anys. A la realitat objectiva, s’hi suma una altra d’imaginada i compartida (llegendes, mites, religions, sistemes jurídics...), tan poderosa que s’acabaria imposant a la primera. El següent pas no es produeix fins fa uns 12.000 anys amb la revolució agrícola, en què paradoxalment prima la supervivència de l’espècie per sobre de la qualitat de vida individual. En paraules de Harari, passar de l’arcàdic estat de caçadors-recol·lectors a la dura vida d’agricultor tenia com a principal objectiu incrementar “la capacitat de mantenir més gent viva en més males condicions”. L’augment demogràfic va forçar l’aparició de dos elements indispensables per garantir les xarxes de cooperació: l’escriptura i els ordres imaginats. Aquests últims, amb arrels prèvies, van guanyar en complexitat fins a esdevenir cultures. Unes cultures que, manllevant la idea de Richard Dawkins, funcionarien com a éssers vius o infeccions, tot mirant d’escampar els seus mems (gens culturals) a tanta població com fos possible.

Dins d’aquestes xarxes d’instints artificials anomenades cultures caldria incloure-hi les religions, tant les que adoren déus com les que santifiquen ideologies (del liberalisme al comunisme passant pel nacionalisme). La polèmica equiparació és buscada. En la línia del mateix Dawkins o de Stephen Hawking, ateus convençuts, Harari es mostra summament bel·ligerant contra aquestes explicacions globals, i les acusa de castrar la nostra curiositat, fabricant un sistema de regles i una sèrie de normes tancades.

De la ciència a la felicitat

El tercer episodi té només cinc-cents anys d’història: la revolució científica. Aquesta ha sigut, fins ara, la més decisiva a l’hora de canviar el nostre destí i, potser, el “destí de tota la vida a la Terra”. Aquí pren rellevància acceptar la pròpia ignorància, fer-se preguntes i tenir la curiositat per buscar respostes. Però la ciència necessita ajuda per prosperar i, a Europa, va trobar l’aliat perfecte: el capitalisme. La preeminència d’Occident en els últims segles caldria buscar-la, se’ns diu, en aquest gen europeu egoista i curiós. Sàpiens es tanca amb un capítol encara en construcció: el de la futura (o present) revolució. Per saber què vindrà, primer mira d’apamar on som. En les últimes pàgines, s’acumulen les valoracions ambivalents sobre el capitalisme, el consumisme, la revolució digital, la violència, l’individualisme... Per superar-ho, Harari proposa incorporar una nova mesura: la felicitat.

stats