MINÚCIES

Dalí

Dalí / HULTON ARCHIVE Zoom

L’atzar va fer que conegués Dalí ja fa molts anys. Jo tenia molta amistat amb el Dr. Jordi Roch, que és etern i un dels promotors de bona música al país, com a president de les Joventuts Musicals de Barcelona i després d’Espanya, i com a director, durant molts anys, del festival dit Schubertíada, que era el nom, en alemany, de les vetllades musicals que es feien a les cases privades dels amants de la música, a Viena. Com que Schubert va compondre més de 600 cançons, sempre en quedava alguna per estrenar. (Per als lieder d’aquest compositor, jo recomanaria qualsevol cosa que trobeu cantada per Victòria dels Àngels o per Elly Ameling, o, amb veu de tenor, per Ian Bostridge: a YouTube es poden escoltar de franc.)

Un dia que em trobava a Cadaqués, on el Dr. Roch té una casa de tot l’any, em va convidar a afegir-me a una petita colla que anava a visitar Salvador Dalí a la seva casa de Portlligat, ben a la vora. Hi anaven dos germans Llongueres, fills de Josep Jordi, el director de Virtèlia, i néts del gran pedagog musical, altres amics de l’internista, i uns quants més per escreix: anar a veure Dalí en persona no deixava de ser allò que en alemany se’n diu una Sehenswürdigkeit, una cosa digna de ser vista; vaja, un espectacle.

Vam arribar a Portlligat i vam picar a la porta: Dalí en persona la va obrir. Va sortir amb una mena de gel·laba marroquina, sense barret, amb una colla de penjolls i un bastó a la mà, un d’aquells que s’han vist tantes vegades reproduïts a les fotografies i filmacions. El vam saludar, d’un en un. I es va esdevenir que, quan va passar a fer la salutació de rigor l’amic Oleguer Llongueres, ja desaparegut, que era grassonet i de pell blanca, lleugerament tova, Dalí va fer un salt d’admiració, propi del comediant que sempre va ser, i va exclamar, en francès: “ Voici le grand masturbateur ”, és a dir, “Vet aquí el gran masturbador”. Es referia a un quadre seu que no s’assembla a res, com tantes coses seves. Però a Dalí li va semblar que aquest amic meu era la viva encarnació de la figura al·legòrica pintada per ell, referida al mite d’Onan, el gran consolador. Després Dalí ens va delectar amb tota mena de facècies.

L’Oleguer no s’ho va prendre malament. I al cap d’uns quants dies, quan me’l vaig tornar a trobar, li vaig preguntar, amb un gest obscè: “Què?” I ell va respondre: “He fet cas a en Dalí. No paro!”