L’ESCUMA DE LES LLETRES

Dahl, Albanell i Carbó

Cada any té les seves efemèrides en el món literari. Enguany, sens dubte, a part de l’Any Llull, tenim els centenaris de la mort de Cervantes i Shakespeare. Entre els naixements, n’hi ha un que ens està passant prou desapercebut, el de Roald Dahl (1916-1990). M’agrada Dahl perquè, a part d’inventar-se els gremlins i ser el guionista de Chitty Chitty Bang Bang, és capaç de fer grans novel·les suposadament infantils com ara Charlie i la fàbrica de xocolata (1972) i ser també guionista de Només es viu dues vegades (de la sèrie Bond, James Bond ). A més a més, i com tants altres autors que s’han fet famosos en la literatura per a nens i joves, et proporciona un cantó pervers, morbós o, si volem, simplement trencador, inesperat i que es plasma en productes literaris prou decents.

L’ALTRA CARA DELS AUTORS INFANTILS

En el cas de Roald Dahl ens trobem la confecció d’ Oncle Oswald (1979). Es tracta d’una novel·la feta quan entrava en la tercera edat, però amb voluntat de bretolada. És una sàtira antimasclista, sexual, relativament premonitòria sobre el descobriment d’un poderós afrodisíac masculí obtingut a partir de la pols de la closca seca d’un escarabat. L’oncle Oswald en fabrica unes pastilles (una Viagra avant la lettre ) que el fan multimilionari. I vist l’èxit, la cobdícia fa que s’inventi un sistema per crear una mena de banc d’esperma d’homes destacats en el seu camp (artistes, financers, polítics, etc.) per inseminar dones riques que vulguin tenir fills d’aquestes personalitats. En tenim la versió catalana i és una estripada divertida, però amb un fons de crítica social duríssima molt british. A casa nostra tenim, com a mínim, un parell d’autors de dues ànimes. Un, el clàssic Pep Albanell, capaç de ser multivendes en narrativa infantil i juvenil amb El barcelonauta (1988) i alhora, oferir-te una novel·la terrible com Ventada de morts (1978). L’altre és Joaquim Carbó, autor dels més grans bestsellers de casa nostra en literatura infantil i juvenil (com ara La casa sota la sorra, del 1986), però que quan fa coses per a adults (dissortadament no prou conegudes) es deixa anar que Déu-n’hi-do (reviseu les petites perversions d’ Elogi de la formiga, 1996). Tasteu-los.