Llegim 13/02/2016

‘Cuéntame cómo pasó’

Crítica d''Aquella porta giratòria', de Lluís Foix. Destino. 300 pàg. / 20 €

i
Jaume Claret
3 min
‘Cuéntame  cómo pasó’

Aquest primer de febrer La Vanguardia complia 135 anys. A la longevitat, el diari barceloní hi suma una innegable ascendència político-econòmico-social que el fan susceptible d’esdevenir material literari. Des del ressentiment ho van fer dues de les principals plomes de la literatura i el periodisme catalans: Josep Pla en un agre homenot dedicat a Carlos Godó, i Agustí Calvet en l’amarga Història de La Vanguardia (1971). Just als antípodes se situa el periodista Lluís Foix amb aquest nou volum memorialístic, després de La marinada sempre arriba (Columna, 2013). Ironies del destí, Aquella porta giratòria -títol que fa referència a l’accés a la històrica seu del carrer Pelai i no a la connivència entre la classe política i els sectors oligopolístics- també és obra d’un exdirector com Gaziel i ha merescut el guardó dedicat a l’autor empordanès.

A diferència dels seus il·lustres predecessors, Foix no pretén bastir un relat complet, ni tan sols qüestionar el relat més canònic sobre el rotatiu dels Godó. No és la seva intenció: incorporat a la redacció en tornar de la mili a Menorca, tota la seva vida professional s’ha desenvolupat a La Vanguardia i amb la més estricta i agraïda fidelitat a la família propietària. Abandoni el lector, per tant, qualsevol expectativa de crítica i prepari’s per embarcar-se en una successió d’anècdotes benevolent, de vegades sucoses, sovint curioses, sempre nostàlgiques. L’exagerada bonhomia l’emparenta amb el seu col·lega Jaime Arias: “Els elogis permanents als altres el feien entranyable. Potser es passava, a vegades, però hi havia un punt de generositat, bondat i una certa por amagada en aquella delicadesa en el tracte amb els altres”.

Un relat guiat per la por

Sens dubte, la por és una de les constants del relat. La por d’una societat catalana que, segons Foix, s’expressa en l´ús i l’abús de conceptes com “una mica, no gaire, sense soroll i fer poca fresa”. La por d’una empresa familiar regida per una barreja de paternalisme i caprici que fa de la capacitat d’adaptació la seva bandera. La por d’uns periodistes que, a pilota passada, es proclamen monàrquics, demòcrates i/o liberals i es vanten d’haver superat la censura escrivint entre línies, com si ells mai haguessin evolucionat i els censors fossin ignorants. La por sense la qual es fa difícil d’entendre part del passat des de la comoditat del relativista present. En resum, la “covardia pactista” reflectida a les pàgines del diari, “recer de la burgesia catalana, espantada i tremolosa”.

L’acriticisme només es trenca en tres casos: amb dolents consensuats com Luis de Galinsoga, amb estrangers que difícilment ho llegiran com Robert Fisk i amb l’entorn de Jordi Pujol. Sense plantejar un enfrontament directe -se silencien completament episodis com Banca Catalana, El Observador o la corrupció-, Foix sí que explicita la voluntat de control de l’expresident sobre el diari, tot responsabilitzant-lo indirectament del seu breu pas per la direcció en favor de Paco Noy i Manuel Ibáñez Escofet, als que bescanta pel “suport desmesurat a l’operació Reformista de Miquel Roca”. Molt més elusiva és la referència a José Antich, de qui, després d’un extens elogi a Joan Tapia -tots dos 13 anys directors de La Vanguardia -, es limita a dir que va protagonitzar “una successió excessivament ràpida”.

De fet, malgrat ser responsable del desplegament digital del diari i observador-partícip de la seva conversió en el grup multimèdia Godó, les referències a l’actualitat són mínimes. Vist l’èxit comercial, sembla probable esperar -i esperable- un tercer lliurament més contemporani i, potser, més reflexiu sobre els canvis profunds d’una professió i d’una societat que Lluís Foix ha pogut contemplar des d’una atalaia singular.

stats