El llibre polític conjuntural té una llarga tradició en països com els Estats Units, França i Itàlia, on trobem autèntics i reconeguts especialistes. En canvi, mai ha acabat d'arrelar al nostre país. Fins i tot, l'actual aglomeració de memòries d'exdirigents polítics espanyols amb bestretes de molts zeros té més a veure amb la compensació per serveis prestats que no amb la demanda dels lectors. Només certes obres, bàsicament les de caràcter més sensacionalista, vencen aquesta especificitat del nostre mercat editorial.
Aquesta llei no escrita, però, no espanta els editors, conscients que tota llei té les seves excepcions. Com els llibres sobre economia, també els de política troben un públic més receptiu enmig de la crisi i també enmig de fortes sacsejades. Així va passar durant la Transició, quan les revistes polítiques es reproduïen als quioscos; i torna a succeir ara amb les novetats editorials vinculades al sobiranisme.
Antoni Segura s'incorpora en aquest mercat amb una obra que estructura cronològicament el relat sobiranista, tot intentant "explicar les raons que han anat de la reivindicació de l'autogovern al convenciment que l'única possibilitat real d'autogovern és la independència". La sentència del Tribunal Constitucional del 2010 sobre el darrer Estatut esdevé la cesura divisora del llibre, interpretat com l'accelerant del procés. Alhora, també suposa el punt de no retorn per a bona part de la societat catalana que, com el mateix autor, s'havia definit fins ara per la seva voluntat pactista.
Crònica del catalanisme. De l'autonomia a la independència s'obre amb un resum de la història moderna i contemporània catalana, de la mà principalment del desaparegut Josep Termes. Com en tota síntesi, el relat perd matisos i, en alguns moments, pot ser llegit com un memorial teleològic de les topades entre un catalanisme propositiu i un espanyolisme destructiu, sense donar prou relleu a allò assolit al llarg de més de trenta anys de democràcia i autonomia.
Aquesta lectura resulta coherent amb el plantejament inicial de Segura, en el qual explícitament es declara conscient d'allunyar-se "del relativisme i el distanciament que hauria de caracteritzar l'anàlisi de conflictes", tot oposant-hi "el compromís cívic amb un país que, en aquest cas, és el meu". Això llastra el relat amb una visió massa oficialista sobre l'antifranquisme o l'actuació i gestió del catalanisme polític.
Una crònica trepidant
A la segona part, el catedràtic d'història contemporània de la Universitat de Barcelona dóna pas al col·laborador habitual de diferents mitjans de comunicació i construeix el relat, precisament, a partir d'aquests. Per evitar veure's arrossegat pel determinisme i l'autoreferència de la bombolla mediàtica catalana, Segura recull també com s'ha seguit l'actualitat política des de l'estranger. Feta la part més històrica, es passa a la crònica trepidant dels governs dels presidents Maragall, Montilla i Mas. Conscient de les limitacions pròpies de tota història del present (la pregunta i la data de la consulta ja queden fora del llibre), l'autor mira d'endreçar els esdeveniments i d'atorgar a la societat civil el protagonisme màxim del procés.
Sense gaire marge per a la reflexió o per valorar amb perspectiva l'actualitat, Catalunya és dibuixada com una identitat-projecte que ja ha iniciat el seu camí cap a la concreció. Parafrasejant Antonio Gramsci, enfront de les incer- teses de la raó política, Antoni Segura hi contraposa l'optimisme de la voluntat. Sense ni una ombra de dubte, assegura: "El tomb que ha fet la societat catalana és irreversible".
