Botes d’aigua sueques és l’última novel·la que va escriure Henning Mankell (1948-2015), i la veritat és que per la història que explica i per les conclusions existencials a què arriba és una novel·la la mar de pertinent per acomiadar-se tant de la vida com de la literatura.

Una dècada després de protagonitzar Sabates italianes, que Mankell va publicar el 2006, retrobem el mateix protagonista i narrador. Fredrik Welin, en la setantena, és un cirurgià que hagué d’abandonar forçosament la professió després de cometre un error mèdic greu. Introspectiu i eixut, Welin està cansat dels altres i enemistat amb ell mateix. Viu sol en un petit illot suec que va heretar dels seus avis materns, a penes té contacte amb els seus pocs veïns d’arxipèlag i fa balanç d’una vida -o simplement la digereix- marcada per les desil·lusions biogràfiques i els fracassos afectius.

Tot canvia quan se li crema la casa, ho perd tot i passa a ser el sospitós oficial d’haver provocat l’incendi. El que podria ser l’empenta definitiva cap al precipici acaba sent l’impuls que, d’una manera tortuosa, el connecta de nou amb la vida. No és un argument gaire original aquest d’assolir la redempció o de fer renéixer l’esperança a través de la desesperació de la pèrdua, però la destresa narrativa de Mankell i la precisió amb què dibuixa un protagonista gastat i complex donen força a la novel·la. La morosa versemblança amb què els personatges secundaris, estranys i vulnerables, es mouen per uns paratges tan àrids com el seu laconisme fa que el lector quedi xop d’aquella gravetat que els meridionals solem associar, automàtics i un pèl massa reverents, a la mentalitat nòrdica.

La novel·la, ben traduïda per Montserrat Pagès Vila, també té punts febles. La reconnexió de Welin amb la vida es produeix a través del retrobament amb la filla conflictiva i del sobtat enamoriscament amb una jove periodista. Totes dues relacions funcionen, narrativament, però la paternofilial és una mica erràtica i precipitada i, a la sentimental, li sobra extravagància i li falta escalfor i vivesa. La prolixitat de l’estil i de l’argument -el llarg episodi central de París desinfla el conjunt del relat- no ajuden a posar intensitat a la història. Si la novel·la hagués estat més breu i geogràficament més localitzada, el dramatisme seria més net i contundent. Sigui com sigui, l’última lliçó de Mankell -sobre la vellesa i la difícil preparació per a la mort, i sobre les destruccions reparadores- és valuosa.