MINÚCIES
JORDI LLOVET

Cosa d’hores

Cosa d’hores / GETTY Zoom

Al vers número 114 de l’escena II de l’acte II de Juli Cèsar, drama de Shakespeare, Cèsar pregunta a Brutus: “Quina hora ha sonat al rellotge?” Aquest respon: “Són les vuit, Cèsar”. En principi, això no estranya ningú als nostres dies, perquè els nostres rellotges donen 24 hores comptades. Però en temps de Cèsar, o sigui al segle I aC, les hores es comptaven d’una altra manera. De rellotges, ja n’hi havia: per començar, els que encara hi ha a les cases de pagès de Catalunya: els rellotges de sol. Però els romans no haurien dit mai “les vuit”, perquè comptaven les hores de tres en tres: la primera, que correspon a les matines monacals i serien les nostres actuals sis del matí; la tercera, que correspon a les nou del matí; la sisena, que equival a les dotze del migdia, i la novena, que són les tres de la tarda. Després, les hores tornaven a començar, de la primera a la novena, però puntualitzant que eren les de la nit (com les nostres abreviatures a.m. ( ante meridiam ) i p.m. ( post meridiam ), que vénen de Roma.

D’aquí un altre error molt considerable: l’agonia de Jesucrist a la creu es va produir entre l’hora sisena -les dotze del migdia- i l’hora novena, és a dir, les tres de la tarda. Jesús, doncs, no va morir a les nou del vespre, sinó a ple dia, a les tres p.m. de l’actualitat. Per això costava d’entendre el que es llegia a l’ Evangeli de Marc, corregit a les versions més modernes: “Arribada l’hora sisena, es va estendre per tota la terra una foscor que va durar fins a l’hora novena. I a l’hora novena Jesús va cridar amb tota la força: « Eloí, Eloí, ¿lema sabactani?» -que vol dir: «Déu meu, Déu meu, per què m’heu abandonat?»”

Si Jesús hagués mort a les nou del vespre, en temps pasqual -que canvia cada any, perquè va amb la lluna, però oscil·la entre els mesos de març i abril-, llavors a les nou ja hauria estat nit closa, i no seria cap cosa meravellosa el que diu el Nou Testament. El prodigi és que es fes fosc, molt fosc, a les tres de la tarda.

No és l’única lectura equivocada que fem de la Bíblia. Per culpa de sant Jeroni, i abans per culpa de la traducció grega dels Setanta, considerem Maria, la mare del jueu revolucionari, com una “verge” que va concebre per obra de l’Esperit Sant, cosa estranya. Potser ho era, i potser no, perquè Jesús va tenir quatre o cinc germans. L’error prové de la traducció de la paraula de l’original hebreu almah, que vol dir “noia”, “joveneta”, per la grega parthenos, que vol dir una barreja de “noia” i “verge”. L’error va ser possible perquè les noies hebrees per casar, en temps de la redacció de la Bíblia, eren totes verges, o quasi totes, i no calia dir res més. Avui, cal especificar.