Un Cortázar molt poc cortazarià

Crítica de 'Julio Cortázar. El cronopio fugitivo', de Miquel Dalmau. Edhasa. 512 pàg. / 27 €

Un Cortázar  molt poc cortazarià / WIKIPEDIA Zoom

Els seguidors de Julio Cortázar hauríem d’estar d’enhorabona: ens arriba una nova i voluminosa aportació a la bibliografia cortazariana de la mà de Miguel Dalmau, que ja ens va oferir una polèmica i pretesament escandalosa aproximació a Jaime Gil de Biedma (causant, com a efecte secundari, d’una ridícula pel·lícula titulada ni més ni menys que El cónsul de Sodoma ), i una altra als germans Goytisolo, amb la qual quedà finalista del premi Anagrama d’assaig 1999. Dalmau ha comptat amb l’avantatge de l’edició, en els darrers anys, de la correspondència completa de Cortázar, a part de les classes de literatura que impartí a Berkeley el 1980 i d’un gruixat volum d’inèdits que es publicaren el 2009 amb el títol de Papeles inesperados. Aquests llibres han estat editats per Aurora Bernárdez i Carles Álvarez, i crida l’atenció que en aquesta biografia no agraeixi en cap moment la publicació d’aquests inèdits, sense els quals és evident que Dalmau no hauria pogut escriure el seu llibre. La seva actitud cap a Aurora Bernárdez, que fou viuda oficial i marmessora del llegat Cortázar, és en tot moment de menyspreu, i suposo que els inclou a tots dos a l’apartat de “bastardos ” (quin insult més impostat) que, segons ens diu, procuraren que aquesta obra no es publiqués.

Cortázar és una de les millors introduccions a la literatura que pot tenir un adolescent, circumstància que m’agradaria que arribés a orelles dels professor de literatura de secundària. Ningú com Cortázar combina tanta literatura universal i de tantes èpoques, des del Gilgamesh fins a Malcolm Lowry passant per Don Juan Manuel, Cervantes, Kafka, Poe, Ambrose Bierce o Henri Michaux. Contes com La noche boca arriba, Axolotl, Continuidad de los parques i El perseguidor formen part de la història de la literatura i de l’imaginari de molts dels que començàrem a llegir amb l’aparició dels seus contes reunits. Cortázar és un autor per gaudir de la literatura en tots els aspectes, i un, innocentment, pensa que la seva biografia hauria de ser, de qualque manera, un objecte del qual gaudíssim per igual.

El molest tremolor psicologista

La de Dalmau és prou voluminosa. Parla amb molt de detall de la seva infantesa i adolescència a l’Argentina, de la seva precoç vocació literària, de l’estretor de l’ambient social i polític i de les ganes del jove Cortázar de fugir del seu continent i anar on el 1951 troba la màgia que impregnarà tota la seva obra: París. Allà és on comença a viure de veritat, i on, ja fregant els 50 anys, coneix un èxit aclaparador amb la publicació d’un títol mític, Rayuela. L’obra de Cortázar és molt rica en al·lusions, insinuacions i senyals, però Dalmau sent una irresistible temptació cap a la interpretació freudiana, a rascar i trobar sempre un complex d’Èdip a qualsevol dels contes que durant tants anys havíem llegit amb tota tranquil·litat, sense aquest molest tremolor psicologista. La simplificació del personatge inclou la dialèctica de la seva vida amorosa, començant per Aurora Bernárdez, a qui atribueix una relació gairebé platònica amb Cortázar, passant per Ugné Karvelis, que desperta la sexualitat amagada del nostre autor i arribant a Carol Dunlop, una mena de conjunció de les dues en una mena de síntesi ideal. Però jo crec que molt pitjor que la simplificació psicologista del personatge és la cursileria de la prosa, la vèrbola inacabable de Dalmau per no dir res, la profusió de dades i interpretacions que no interessen, el fet de situar-se sempre per damunt de tot, com si el mateix Cortázar li hagués fet importants revelacions. Són moltes, més de 600 planes, per molt menys del que ens oferí Carles Álvarez en el seu deliciós volum il·lustrat Cortázar de la A a la Z, aquesta sí, una obra autènticament i físicament cortazariana.