Contra la lliga dels ximples

Una editorial que comença es juga molt en els seus primers títols. El flamant segell valencià In Púribus Llibres ha encetat la seua travessia amb quatre apostes fortes: Passeres, d’Amadeu Viana (proses elucubratives dignes d’un Borges obsedit per Escher), Balanç d’existències, de Joan Dolç (o el plaer de divagar -en el sentit etimològic- a partir de fotografies suggerents), Sic transit gloria, mindundi, de Josep J. Conill (amb la còlera apodíctica pròpia d’una intel·ligència salvatge) i el que constitueix probablement la joia d’aquest ram de flors del mal, les Màximes i pensaments de Chamfort. Si no vaig errat, és la primera vegada que es publiquen els aforismes de Sébastien Roch Nicolas en català. La gesta és obra de Guillem Calaforra, que ja va proporcionar-nos una versió canònica, des de l’original polonès, dels Pensaments despentinats de Stanislaw Jerzy Lec (publicats a Brosquil, aventura editorial on jo mateix vaig tindre alguna cosa a veure). Per als amants de la literatura aforística, hi ha un fil invisible que va de Chamfort a Lichtenberg, i després esclata en les troballes furioses de Nietzsche i es dissemina en la lúcida amargor de Renard, la metafísica impossible de Cioran, la ironia àcida de Lec. Tots els aforistes tenen un aire de família, això és un fet. Frueixen amb el tour de force permanent que suposa haver de dir-ho tot en una frase, jugant-s’hi la vida a cara o creu. Observen els escriptors extensos més amb llàstima que amb enveja i guarden les seues Obres Completes en un sol quadern.

Un editor amic trobà el quadern de Chamfort i el publicà pòstumament. Gràcies a això conservem el llegat d’un home que va prendre partit contra els privilegiats del seu temps (“A França hi ha set milions de persones que demanen almoina i dotze milions que no estan en situació de donar-los-en”) però que, quan va esclatar la revolució francesa, no s’hi va saber acomodar. Per damunt de tot, Chamfort odiava la imbecilitat, i en “la lliga dels ximples contra les persones d’enginy” va escollir bàndol ràpidament. Esprit és precisament un terme que apareix sovint en aquests aforismes, tot i que traduir-lo com a “enginy” no esgota el seu espectre semàntic.

Esquivar el triomf

Siga com siga, la manera de pensar de Chamfort no li va fer gens còmoda la vida en societat. No freqüentava els altres escriptors, ni anava mai a l’Acadèmia. No va buscar el triomf, a partir d’una convicció insubornable: “El que atorga l’èxit a moltes obres és la relació que es troba entre la mediocritat de les idees de l’autor i la mediocritat de les idees del públic”.

No direm que Chamfort és el més brillant dels aforistes francesos de l’època. D’alguna manera, però, va saber condensar les virtuts de molts altres autors, tal com resumeix molt bé Guillem Calaforra: “Conté la capacitat d’autoanàlisi de Montaigne, el refinament argumental de Pascal, la desfascinació sistemàtica de La Rochefoucauld i -alerta!- el nihilisme començat a esbossar en el Diderot de El nebot de Rameau i en el baró d’Holbach”.

La posteritat va ser ambígua amb el seu geni: a França se’l reedita poc; arreu, és un nom més conegut que llegit, probablement. L’home que va dir “Els pobres són els negres d’Europa” va acabar perseguit pels revolucionaris -com ha de ser-. Podríem pensar que es va avançar al seu temps, però la mitomania hi està de sobres. Simplement era lúcid, i les masses (totes les masses) sospiten de l’excés de llum. Col·locat ara, entre nosaltres, en una editorial anomenada In Púribus Llibres (de in puris naturalibus : en conill), sembla el millor destí possible del qui va escriure el seu propi epitafi: “Quan algú vol agradar en societat s’ha de decidir a permetre que li ensenyin moltes coses que no sap, i que ho faci gent que les ignora”. I així és.