Crítica
ALBERT FORNS

Contra la literatura de diumenge

Crítica de 'Breus notes sobre literatura-Bloom', de Gonçalo M. Tavares. Periscopi. Traducció de Pere Comellas. 136 pàg. / 9,90 €

Contra la literatura de diumenge Zoom

Segur que recorden, a l’inici del Quadern gris, la conversa sobre la literatura de diumenge (24 de març del 1918). El botiguer Gori (Bofill de Carreras), entestat a llegir “estampetes evaporades i evanescents”, sermoneja el nostre heroi explicant-li que la literatura “serà sempre una cosa de diumenge a la tarda, que és el moment de la setmana en què es produeix la possibilitat que la gent vulgui distreure’s”. A partir d’aquest moment l’obra de Pla serà una lluita contra aquesta literatura feta a estones perdudes, contra la literatura feta per aficionats i el seu provençalejar de vitrina.

A les Breus notes sobre literatura-Bloom de Gonçalo M. Tavares hi tornem a trobar l’escriptura dominical de Pla, i un atac tant o més aferrissat contra la literatura d’engreix. Per al portuguès, el llenguatge de diumenge és aquell escriure que no avança. “És el llenguatge que es passeja per on sempre s’ha passejat i cada vegada diu: que maco!”

Amb una sornegueria similar a la de Pla, el manifest-diccionari de Tavares estableix quin hauria de ser l’ABC -o l’ADN- del bon escriptor. Endreçades alfabèticament -abstracte, acumular, adipositat, aristocràcia, etc.- hi trobem 62 definicions que funcionen com coordenades del que ell entén que hauria de ser la literatura en majúscules. Les definicions aforístiques adverteixen contra el paternalisme de qui escriu donant consells, i també contra la prosa diluïda i resumible: “Si un text és reduïble a un esquema, per què presentar un llibre?” L’escriptor portuguès defensa la crueltat, la brutalitat que faci única cada frase. En aquest sentit, recomana substituir les frases canines -aquelles preparades per obeir el lector- per les frases llop o frases tigre, i “que el lector que provi de ficar-hi el cap”. Tot i l’aparença de divertiment lleuger, el diccionari tecnicoliterari tavaresià és ple de definicions profundes i conceptes per emmarcar, cada lector triarà els seus preferits. Defineix les frases “adiposes” com frases que fan panxa, plenes de “paraules sofà”, i estableix un règim estricte per als amants d’escriure descripcions -“Les paraules no han de fer turisme, una frase no pot ser una fotografia”-, i també severes restriccions per als amants de l’exotisme i les localitzacions: “L’única geografia de la literatura és la frase, la paraula”.

Després de L’aigua és això, el discurs de David Foster Wallace que inaugurava els Periscopis de butxaca, n’arriba la segona entrega, que perfectament podrien haver titulat La literatura és això.