L’obligació moral de fer poesia després d’Auschwitz
“Per què escrivim si no és per ajuntar els nostres pedaços?”. La pregunta la va formular Eduardo Galeano. L’escriptor uruguaià deia que l’educació ens esquartera: ens ensenya a divorciar l’ànima del cos i la raó del cor.
A Imre Kertész (1929-2016) el va esquarterar el pas pels camps de concentració: el van deportar a Auschwitz el 1944, i més tard a Büchenwald. El premi Nobel hongarès també recorria a la literatura per cosir els pedaços d’ell mateix: “Tinc el privilegi de recollir els horrors i expulsar-los per escrit. Si no ho fes, patiria més”, explicava l’autor jueu a Barcelona la primavera del 2004. Si Adorno creia que després d’Auschwitz era impossible la poesia, Kertész contradeia el filòsof i afirmava que és justament després d’Auschwitz quan cal escriure poesia. Quan, de fet, és una obligació moral. Literatura contra l’horror, contra la humanitat esquarterada.
Kertész, supervivent del nazisme i de l’estalinisme, ha mort als 86 anys. El recordo advertint-nos del perill que es manipulin la realitat i la història a través dels altaveus mediàtics: “Algú que no coneix el seu passat no pot conèixer el present. Si es distorsiona el pensament polític neixen els nacionalismes, que enceguen les persones i generen odi”. L’escriptor volia netejar un llenguatge pervertit per ideologies de tots colors. “Pensament i llenguatge són una mateixa cosa. Si reduïm el llenguatge, reduïm el pensament. El llenguatge de les dictadures està fet de mentides, odis i silencis”.
No n’hi ha prou a ser feliços: cal també que els altres no ho siguin
El 13 d’octubre del 1908, el francès Jules Renard (1864-1910) escrivia: “Antisemita de raça, refuso ser-ho de fet, perquè no ho trobo gens elegant. Els jueus fan el que volen, excepte obres mestres: això és la nostra especialitat”. Ho llegeixo en el volum Els burgesos són sempre els altres, una selecció de l’extens Diari de Renard feta i traduïda per Antoni Clapés i publicada per Edicions Sidillà. Hi trobem, per descomptat, l’escriptor irònic i àcid que esperem trobar-hi, però no només aquest. Renard tenia moltes cares. Com descriu Clapés, era un home complex, temerós, contradictori, gelós, tendre, compromès, misogin, pedant, anticlerical, mandrós i etcètera. Amb un gran tema literari i vital: la cerca obsessiva de la pròpia identitat en el marc del conflicte familiar. El dia que se suïcida el seu pare, Jules escriu: “No em retrec de no haver-lo estimat prou. Em retrec de no haver-lo entès”.
Molts aforismes de Renard retraten misèries de la condició humana: “Malgrat la ininterrompuda continuïtat dels nostres vicis, sempre trobem un moment per menystenir els altres”, observava. O bé: “No n’hi ha prou a ser feliç: cal també que els altres no ho siguin”. Quan feia examen de consciència, confessava: “M’he alegrat massa compadint-me de les desgràcies dels altres”.
El camí de la llibertat fa pujada i me’n vaig a peu
Si hi ha llibertat, llavors no hi ha destí, deia Kertész. També sostenia que no podem viure en llibertat allà on hem viscut en captivitat. N’hem de fugir literalment i mentalment, de les presons literals i mentals.
“L’ànima d’una caminada és la llibertat, la llibertat perfecta de pensar, sentir i fer exactament el que un vulgui”, va escriure el britànic William Hazlitt (1778-1830) a l’assaig Fer un passeig, publicat en espanyol per la Universidad Nacional Autónoma de México. Segons Hazlitt, “caminem per sentir-nos lliures de tots els obstacles i tots els inconvenients, per deixar-nos enrere a nosaltres mateixos, molt més que per alliberar-nos dels altres”. La llibertat es deu conquerir pas a pas.
