“Continuo anant de bars, però ja no m’hipnotitzen”

Escriptor i periodista

“Continuo anant de bars, però ja no m’hipnotitzen” / X. REY / EFE Zoom

Juan Tallón és pare des de fa una mica més d’un any. La paternitat l’ha obligat a canviar de rutines i ara escriu de nit, quan la seva filla dorm. Nascut a Vilardevós el 1975, ha viscut dues etapes literàries: la primera va arrencar el 1997, quan va participar en el llibre col·lectiu Manuel Murguía: cartas dun loitador, i es va tancar el 2013 amb Fin de poema, moment en què va decidir canviar el gallec pel castellà. Des de llavors s’ha convertit en un dels nous valors de la narrativa contemporània, al mateix temps que s’ha consolidat com a articulista.

Tallón viu a Ourense i despenja el telèfon al segon to. Està pendent de la trucada i contesta amablement les preguntes, amb una modèstia sincera i de vegades fins i tot aclaparadora.

Et truco des d’una d’aquelles redaccions on ja no corre el whisky...

És una època tancada. Quan jo treballava a La Región d’Ourense -hi vaig estar set anys en total, en dues etapes diferents de la meva vida- tampoc no n’hi havia. L’1 de gener venia un capellà que ens portava una ampolla de vi de Porto i ens la bevíem entre quatre o cinc.

Com és que vas deixar la redacció?

El periodisme m’agradava, però la crisi va comportar l’arribada dels ERO, i la convivència entre els redactors es va anar deteriorant. Vaig deixar el diari l’any 2009.

Era tot just a l’inici de la crisi.

Sí. La Región va ser un dels diaris pioners en els ERO, gairebé en va donar l’exclusiva.

A Mientras haya bares expliques que vas estudiar filosofia per descobrir “els dijous a la nit”. Una vegada la teva mare et va trucar per recordar-te que t’esperaven a sopar. Era la nit de Nadal. I tu no sabies en quin dia vivies.

No sé si ara han canviat gaire les coses, però va haver-hi un moment en què la gent jove i inconscient, potser una mica tonta però entestada a ser feliç en cada moment de la seva vida, decidia estudiar no només per adquirir una formació sinó també una “experiència”. Quan vaig marxar de casa els pares volia viure aquesta ruptura, aprendre a espavilar-me tot sol. Entre aquestes experiències que calia viure hi havia els dijous a la nit. Eren dies molt potents. Sorties per Santiago de Compostel·la i els carrers eren plens d’estudiants! A poc a poc entraves en una dinàmica en què tots els dies eren igual de meravellosos. Podies arribar a viure un dia tan llarg que durava diversos anys. Les decisions equivocades que preníem també ens ajudaven a créixer.

Les nits de Santiago eren glòria.

Cada nit era com entrar a Troia. Baixàvem constantment del cavall, disposats a conquerir la ciutat.

Al teu últim llibre abunda el record dels bars. ¿És perquè és una etapa que ja has deixat enrere?

La visc de manera diferent, no només pels tipus de bar on vaig, sinó perquè la manera d’habitar-los també és diferent. Continuo anant de bars, però ja no m’hipnotitzen. Els meus millors bars es van quedar a la dècada dels 90: si volgués narrar aquells anys podria sortir-me’n parlant de quatre o cinc locals. Encara que els meus hàbits hagin canviat, Espanya continua sent un país on el bar és un espai de referència. N’hi ha 170.000! Tant si ens agrada beure com si no, hi socialitzem molt, hi ha molts pols d’atracció. De vegades fins i tot hi anem per anar-hi.

Vas debutar molt aviat, als 22 anys.

El llibre sobre Manuel Murguía era col·lectiu. Vaig contribuir-hi amb un text narratiu -una ficció- sobre unes cartes entre Murguía i Rosalía de Castro, dues figures cabdals del Rexurdimento gallec. Escrivia des de molt abans, evidentment. Segurament hauria hagut de deixar passar més temps abans de publicar.

El següent llibre, A autopsia da novela, no va sortir fins al 2007, deu anys després.

Vist des del present em sembla un llibre equivocat. Vaig abusar de l’aspecte formal que volia donar a la novel·la, tant que al final em vaig quedar sense història. No en recordo gairebé res. De fet, un dia em van presentar a la ràdio com a autor d’ A autopsia da novela i vaig negar haver-la escrit. No era cap impostura: realment no me’n recordava!

Fins ara la teva ficció ha girat al voltant de la literatura. A pregunta perfecta se centrava en César Aira i Roberto Bolaño, i a Fin de poema explicaves les últimes hores de quatre poetes de renom: Cesare Pavese, Alejandra Pizarnik, Anne Sexton i Gabriel Ferrater.

Hi ha altres novel·les que he escrit -però no publicat- que no són d’aquest estil. Fins ara, però, han aparegut els llibres relacionats amb escriptors. No acabo de viure exactament en primera persona el fet d’escriure. I això té a veure amb una pregunta que em desconcerta: per què escrivim? Mai he trobat cap autor que em sabés dir per quin motiu autèntic escrivia. Escrivim sense causa, o sense saber-ne la causa. Totes les respostes que hi puguem donar es troben a l’extraradi de l’autèntica resposta.

Abandonaràs la metaliteratura?

El que he escrit fins ara no m’ha permès obrir un camí. He recorregut indrets que altres autors ja havien trepitjat. Des de fa un any treballo en una novel·la que m’ha fet entrar en una selva. Per primera vegada estic escrivint alguna cosa que em supera, però té un cert encant, perquè m’ajuda a sentir que és un repte. Cal obstinació i tossuderia per continuar empenyent en una direcció desconeguda.