L’ESCUMA DE LES LLETRES
LLUÍS A. BAULENAS

Conte de Nadal: l’autor i el lector

VET AQUÍ UNA EXPERIÈNCIA DE LECTOR

Et dius, aquesta novel·la va coixa estructuralment, es repeteix fins a l’infinit, és discursiva, és inversemblant, l’autor narra per narrar o, encara pitjor, narra per mostrar-te que bé que sap narrar i els personatges ja s’espavilaran, etc., etc. Però no saps per què, la llegeixes amb la sensació de tenir entre mans un tros de veritat i de vida, barrejades en una escudella bullint que fa de molt bon menjar. No saps per què, però s’ha creat el fil de plata invisible entre autor i lector. Entre autor cregut i lector mandrós. Entre autor humil i lector actiu. Tant és. La literatura és art, però també és somni i font de vida, de vida íntima i, per tant, privada.

Recordem el fenomen Stieg Larsson i la seva multimilionària trilogia, ara ja gairebé en el record ( Els homes que no estimaven les dones, etc.). Més que narrativa, es tractava de guions cinematogràfics explicats per un periodista suec progressista que volia guanyar diners per rebentar-se’ls en les seves investigacions. Llegir la trilogia de Larsson era com estar al cinema veient alhora un còctel de tres o quatre pel·lícules americanes comercials. Tot és tòpic. Hi ha molts diàlegs. I també la creació d’una parella de protagonistes atractiva. Larsson no enganya ningú, tanmateix, cosa que el lector agraeix. Perquè, amigues i amics, per més que sembli estrany a més d’un, a principis del segle XXI encara hi ha uns quants milers de persones que, en un moment donat, s’estimen més llegir que mirar una pel·lícula.

EL PODER DE LA LECTURA

Vet aquí la clau de volta. Vet aquí per què el llibre no ha desaparegut com a vehicle artístic i lúdic durant el segle XX. I per què, al segle XXI, el màxim progrés que ofereix és un canvi de suport. La lectura dóna un plus de privacitat que la imatge no pot donar. Repetim: el tu a tu amb l’autor. És obvi que les obres de teatre i les pel·lícules de cinema s’adrecen també a l’individu, un per un. Però el cerimonial és molt diferent. Parlem d’arts visuals, d’espectacles, gairebé de cerimònies on tothom veu el mateix encara que després ho interpreti diferent. La literatura, no; és molt més terrenal, molt més visceral, molt més sentimental.

El producte, o sigui, el llibre, engrapa el lector pel coll i el qüestiona personalment. I el lector no pot mirar a dreta i esquerra esperant que algú el pugui ajudar. No hi troba ningú perquè no existeix ningú que hagi fet exactament la seva vivència, personal i intransferible, i, sobretot, viscuda en soledat. Grans novel·listes sovint críptics es queixen dels lectors ganduls, dels lectors passius, reclamen lectors actius. Jo també, però un lector gandul, en els temps de globalització que corren, val més que mil espectadors de televisió. En continuarem parlant.