¿EXISTEIX EL LECTOR ACTIU?
Diu l’escriptor Enrique Vila-Matas, sempre clarivident, en un dels seus articles: “Anima saber que hi ha indicis del retorn del lector actiu […], i es diria que fins i tot perd ja força l’estúpida exaltació del lector passiu, que amaga en realitat l’exaltació dels que no llegeixen. Reapareix el lector amb talent i sembla que comencen a replantejar-se els termes del contracte moral entre autor i públic. Respiren de nou els escriptors que es desviuen per un tipus de lector que sigui prou obert per permetre a la seva ment el dibuix d’una consciència estranya, fins i tot radicalment diferent de la seva pròpia…” (El País, 27/IX/2009).
Vila-Matas confon el seu desig amb la realitat. Perquè, independentment de l’actitud amb què el lector s’enfronta al llibre, o del producte que l’escriptor li ofereix, per damunt de tot hi ha la fase prèvia, la de la tria del canal. Tal com ja hem comentat alguna vegada, avui en dia triar la lectura, l’evasió a través de la lectura, és gairebé revolucionari. La literatura llegida, senyores i senyors, crea criteri encara que el mateix lector no se n’adoni. El simple fet de triar la lectura i no la contemplació d’una pel·lícula és el germen d’un procés profundament generós i democràtic, ja que, des de la complicitat de l’un contra un, el lector per força ha d’obrir-se a la veritat relativa que li llança l’autor. Sense cap ajut aliè ha de decidir si és tolerant o no, si s’emociona des de la intel·ligència o no…
Al cine i al teatre no solament tothom veu el mateix sinó que, com a públic, interactua al moment perquè al costat té gent que aplaudeix, que s’adorm, que fa comentaris, etc. Un espectador pot confondre’s en la massa. Un lector, no.
L’EMOCIÓ DE LES COSES
D’aquí l’emoció i la por de l’autor quan ofereix el seu somni. No m’interessa la literatura plantejada com a simple joc literari sinó també com a vehicle per mostrar les qüestions importants de la vida (entre les quals hi ha, no cal dir-ho, l’emoció de les coses). Precisament, el poeta Antonio Machado deia: “ Solo recuerdo la emoción de las cosas y se me olvida todo lo demás ”. Vet aquí allò que vull transmetre quan escric.
Tornem, doncs, al pacte entre l’escriptor i el lector. De fet, en aquest tracte, llegir és tan important com escriure. “ Que otros se jacten de las páginas que han escrito; a mi me enorgullecen las que he leído ”, afirmava l’autor argentí Jorge Luis Borges. A més, aquest tracte, igual que proposa la duresa d’un combat personal, conté també un avantatge: és molt fàcil trencar-lo.
Aixecar-te de la teva butaca al cinema o al teatre i anar-te’n a mitja funció o a mitja pel·lícula és violent. Gairebé no ho fa ningú. El llibre, el tanques i s’ha acabat. I això, ho sap l’autor, i ho sap el lector: ens trobem davant d’un cas de sadomasoquisme light, potser?
