PERE ANTONI PONS

Comèdia romàntica amb síndrome d'Asperger

Don Stillman, el protagonista i narrador d'El Projecte Rosie, és professor de genètica a la Universitat de Melbourne i té una síndrome d'Asperger no diagnosticada. Això vol dir que és maniàticament organitzat, però, alhora, del tot incapaç de participar en els convencionalismes que requereixen les relacions socials. El fet de no ser conscient del que li passa fa que visqui -i que observi la realitat del seu entorn- amb estranyesa, però també amb tranquil·litat, assumint que és diferent però sense traumes ni fer-ne un gra massa.

Tot es complica quan el Don es cansa de ser solter i es proposa de trobar la dona de la seva vida. Fidel a la seva manera ordenada, racional i programada de fer les coses, emprèn el que anomena Projecte Dona per a Tota la Vida, que, mitjançant un qüestionari de setze pàgines, li permetrà conèixer la parella perfecta. Els atributs que li exigeix són molt clars i, en principi, innegociables: ha de ser bona en matemàtiques, puntual, no ha de beure en excés i no pot ser fumadora. Tot es complica encara més quan, de totes les candidates amb qui s'entrevista, amb l'única que té bona sintonia és amb la Rosie. Deu anys més jove que ell, la Rosie és fumadora, impuntual, eixelebrada, impulsiva i, a més, no sap qui és el seu pare biològic. El Don, genetista, l'ajudarà a descobrir-ho. I naixerà, previsiblement, l'amor. Fins aquí, l'argument. El lector ja s'haurà adonat que la primera novel·la de Graeme Simsion és una comèdia romàntica amb totes les de la llei.

El Projecte Rosie compleix, minuciosament, amb tots els patrons del subgènere. Prenent com a punt de partida argumental la relació -impossible- entre dos personatges incompatiblement entranyables, Simsion munta una història plena de sentit de l'humor, que no necessita recórrer al sentimentalisme per resultar emotiva i que té com a objectiu principal fer passar una bona estona al lector. Com que està escrita amb molt d'ofici, ho aconsegueix amb escreix: els personatges estan ben construïts, els diàlegs són molt vius, la prosa és fluida i eficient, i l'argument està desenvolupat amb ritme, per bé que mai no deixa de ser predictible i que, en certs capítols, l'interès decau. També els secundaris, un pèl esquemàtics, tenen la seva gràcia. Destaca el Gene, únic amic del Don, un adúlter en sèrie que s'ha proposat lligar-se una dona de cada país del món.

Com passa amb la majoria de comèdies romàntiques -també amb les millors-, el final d' El Projecte Rosie és molt pitjor que el principi. El peatge d'haver de desembocar en un final feliç fa que els personatges vagin fent-se cada cop més convencionals i que la història es vagi estovant a mesura que avança. No és un problema greu. Només per la comicitat plena de tendresa del personatge del Don -"La meva mare és bona persona, però pretén intercanviar informació personal amb mi"-, ja val la pena llegir la novel·la. És, sens dubte, el mèrit més gran de l'autor: l'habilitat per recrear de manera convincent la veu i la mirada d'un home bo però emocionalment àrid, incapaç d'interpretar la realitat correctament, tan quadriculat i pragmàtic que acaba sent ben poc pràctic. A més, l'autor treu molt de profit còmic al xoc que es produeix entre el que el Don té ganes de fer, el que és socialment acceptable i el que el Don fa per encaixar el seu desig en els motlles de la realitat. Com a bona comèdia romàntica, El Projecte Rosie també ofereix una lliçó de vida, potser cursi però segurament certa: la que diu que l'amor, quan és de veritat, és sempre imprevisible.