Quan parlem d’artistes típicament bohemis, rebels, excessius i turmentats, ens vénen al cap poetes visionaris, pintors pobres i tísics o músics de rock’n’roll vagament nihilistes i molt aficionats als estupefaents. En realitat, la fauna més salvatge del món de l’art i la cultura són els humoristes, tal com queda clar llegint Comedy at the edge, un assaig de Richard Zoglin sobre la generació de monologuistes còmics (George Carlin, Richard Pryor, Steve Martin, Robin Williams…) que sorgiren als EUA dels anys 70. Hereus de Lenny Bruce, la majoria eren brillantíssims: maniacodepressius, ionquis i d’una agudesa mental frenètica i hilarant. Com que parlaven sense embuts dels temes més espinosos -religió, sexe, raça, política-, generaven polèmiques i escàndols. Eren com els bufons medievals, que deixaven anar, entre rialles, les veritats més explosives.
Com que el protagonista de Gran cabaret, de David Grossman (Jerusalem, 1954), és un còmic, i a més l’argument s’articula a partir d’un monòleg en un bar de la ciutat de Natanya, inicialment sembla que l’autor utilitzarà, des de la ficció, aquest privilegi perillós dels comediants: el de poder dir-ho tot i de la manera més irreverent possible. L’arrencada de la novel·la, narrada per un espectador, així ho confirma. L’humorista Dóvale, de 57 anys, parla, sense pèls a la llengua, de la tràgica història dels jueus i la complicada realitat d’Israel. Fa broma sobre l’Holocaust -Josef Mengele va ser “una mica com el nostre metge de família”-, conta acudits relacionats amb l’antisemitisme, i fa al·lusions als territoris ocupats, als colons i als atemptats dels palestins.
Òbviament, el públic s’inquieta i protesta, però ell els increpa i hi insisteix, entre erràtic i inflamat. Mentrestant, el narrador -un jutge retirat- recorda la relació que tenia amb Dóvale quan eren petits i analitza l’espectacle.
Si la novel·la sencera fos com la primera meitat, el Gran cabaret de Grossman seria una obra esfilagarsada però elèctrica, divertida i alhora terriblement incòmoda, útil per constatar que l’humor més esclatant és fruit de la desesperació. El problema és que, durant bona part de la segona meitat, Dóvale es dedica a recuperar, en una mena de desvari sovint confús, un record familiar trist. Aleshores el relat perd força, l’interès decau i, a la fi, la lectura no resulta del tot satisfactòria. Com un acudit sense l’estocada final. La feina de la traductora Roser Lluch, que deu haver bregat amb molts sobreentesos i dobles sentits, s’intueix molt meritòria.
