El Martí de Riquer erudit que hem conegut, el gran estudiós de literatura medieval, l’home de la pipa seriós però amb un punt murri, es va formar intel·lectualment en els anys fructífers de la Catalunya republicana. Feia part d’una generació de joves promeses que van créixer culturalment en llibertat. Va ser en aquells anys d’eclosió del seu talent que Riquer, encara no marcat per la tragèdia de la Guerra Civil que l’acabaria alineant amb el bàndol i la societat franquistes, encara imbuït de l’alegria republicana catalanista, va provar sort com a autor de comèdies, dues peces juvenils d’humor lliure i absurd que ara ha recuperat Quaderns Crema: Spinoza i els gentils i El triomf de la fonètica, publicades en un sol volum.
Riquer és recordat pels seus deixebles com un professor vital, dotat d’un generós sentit de l’humor, algú que s’ho passava bé a les classes. Era curiós, sabia treure punta de les anècdotes. Tot li interessava i tot el divertia. Aquest gust per les coses no sortia del no-res. Sortia d’un tarannà forjat ben d’hora, el del jove savi, tastaolletes i divertit que reflecteixen aquestes comèdies, que tenen més interès per entendre Riquer que no pas per si mateixes. Però que tenen gràcia. I tant!
Els títols ja parlen per si sols de l’univers llibresc de l’autor. La trama, esbojarrada, està puntejada d’erudició mofeta. Un exemple:
“DALMAU: Però nena ¿qui t’ha ensenyat a lamentar-te d’aquesta manera? ¿Ausiàs March? COLAUETA: Papà, tu et burles de mi. DALMAU: Això no és cert. Tu el que has de fer és no creure en aquestes coses. COLAUETA: Shakespeare hi creia. DALMAU: Shakespeare ja pertany a una generació molt més amunt que Freud. COLAUETA: És que jo crec en l’estabilitat absoluta dels valors dintre dels conceptes d’espai i temps. DALMAU: ¿Ah sí? COLAUETA: Sí, papà. DALMAU: Doncs que t’aprofiti”.
Ara que tenim una Colau revolucionària, té gràcia fixar-se en aquesta desenfadada Colaueta de Riquer. És filla d’un aristòcrata barceloní vingut a menys. Ha estudiat filosofia a l’estranger amb un mestre jueu de qui està enamorada i de cop torna a la seva ciutat, on es disposa a trencar alegrement amb totes les convencions, tant se val qui s’escandalitzi. Ves per on, de la Colaueta a la Colau, dues dones trencadores per a una ciutat sempre canviant. ¿Algú s’anima a seguir les passes de Riquer i convertir la Colau en personatge de comèdia?
