XENIA DYAKONOVA

Clar i mohicà: Anna Bou debuta en la poesia

"El mateix ganivet/ que m'havia obert tantes fruites/ em va obrir la teva carta. /Què és un obrecartes sinó un ganivet/ que també pela paper?" Així arrenca L'última mohicana , poemari amb què s'estrena Anna Bou Jorba, i part de la seva gràcia arrela en aquest tipus d'imatge fresca i incisiva, o en la capacitat de fer parlar vigorosament els objectes quotidians, com si es tractés d'un quadre expressionista. Una màquina d'escriure, unes tisores, uns mitjons desaparellats trenquen la closca de la insensibilitat i s'inventen un llenguatge propi, impregnat d'amor o tenyit d'ironia, i conten la seva història amb la intensitat desvergonyida que només pot tenir un poema líric. Pel que fa a les presències humanes, la més important és la mare, al·ludida al poema que dóna títol al llibre i evocada amb una nostàlgia profunda que omple d'escalfor uns versos que podrien ser un pèl massa cerebrals si no tinguessin un fons íntim. Però just al pol oposat d'aquest intimisme es troba l'altra gran virtut de L'última mohicana : el seu tarannà carnavalesc, la seva essència teatral, fascinada per tot el misteriós i sinistre. És per això que, a Cafè Pripiat , Sylvia Plath i Anne Sexton es reuneixen al bar que porta el nom de la ciutat fantasma de Txernòbil, o, a Bellesa antiga RIP , Victòria de Samotràcia fa de cambrera per pagar-se una operació, o, a Arrencar cabelleres , hi ha uns maniquins degollats i somrients.

El que contribueix a la naturalesa lúdica del recull és que alguns poemes surtin també en mohicà, gràcies a la col·laboració d'una traductora experta en llengües en perill d'extinció; però el que realment intensifica el plaer de la lectura i fa brillar l'enginy enjogassat de l'autora són poemes com ara Banderes , a mig camí entre la sàtira i el lirisme, que acaba així: "M'agradaria viure en un país / que tingués per bandera uns pantalons; / les cames corrent al vent, / ales els genolls, / aire les sabates. / Hisseu els pantalons -cridaria el manamés . / Però el manamés aniria nu / perquè les banderes (un respecte) / no serveixen per vestir-nos. / I un manamés nu no té cap crèdit".

Més continguts de llegim