XENIA DYAKONOVA

Cinquanta àngels i dues trampes

Els poetes Jaume Subirana i Carles Torner han compilat una deliciosa antologia, publicada per Ara Llibres amb pròleg de Teresa Forcades. 50 poemes amb àngel aplega versos de 49 autors d’arreu del món, des del segle primer fins als nostres dies, i constitueix un mosaic variat i sorprenent en què els éssers alats circulen amb una llibertat total entre el cel i la vida quotidiana, entre les llegendes bíbliques i els meandres de la imaginació.

Per citar només alguns exemples, mentre Carles Riba i Joan Vinyoli, revivint -cadascú a la seva manera- la història de Jacob, lluiten amb els seus àngels en somnis, Arthur Rimbaud, amb una cervesa a la mà, es compara despreocupadament amb un àngel a la barberia; Emily Dickinson, en ple èxtasi místic, convida els serafins a saludar-la agitant els seus barrets de neu (qui, si no ella, parlaria així dels núvols?); Miquel Desclot presenta un prodigi de la geometria, un triàngel, que té, lògicament, tres costats i tres angles, i Gemma Gorga es fixa en un àngel de la pluja que deixa un rastre tòxic a l’aigua.

El traductor, rival del poeta

En alguns poemes, l’àngel hi juga un paper important, i en d’altres només hi apareix de passada. Entre aquests últims, el més bonic pel meu gust és Booz adormit de Victor Hugo, en la traducció magistral de Carles Torner. Basat en un episodi de la Bíblia, descriu el moment de la trobada nocturna entre Rut, una jove moabita, i l’ancià Booz, que dorm plàcidament després d’haver treballat al camp. A part de recrear, amb un to melodiós i un seguit de detalls màgics, l’ambient de la nit assenyalada (per exemple, s’intueix la presència dels àngels “perquè es veia en la nit, com una exhalació, / el moviment blavís que s’assemblava a una ala”), el poema amaga dues llicències summament curioses: una de l’autor i una altra del traductor, concentrades en un espai de cinc versos. “Dubtava Rut, dormia Booz. I Déu, què feia? / Els esquellots dels bens dringaven blanament; / una immensa bondat queia del firmament; / els lleons s’abeuraven; per fi l’hora s’esqueia. / Allà a Jerimadet, a Ur, tot reposà...” Jerimadet podria ser perfectament una ciutat hebrea (molts topònims hebreus acaben en et, com ara Natzaret), si no fos perquè el mateix Hugo se la va haver d’inventar a corre-cuita: a l’original és al final del vers i ha de rimar amb demandait. No sabem si va ser la mateixa tirania de la rima la que el va obligar a escriure “ l’herbe était noire ” (l’herba era negra) allà on el traductor posa: “I Déu, què feia?”

Torner no se n’amaga: al poemari La núvia d’Europa (Edicions 62, 2008) ja havia publicat el poema, amb un subtítol aclaridor: Versió de Victor Hugo, amb un vers alterat. Els partidaris de la literalitat, probablement, arrufarien el nas, però a mi em sembla un canvi tan enginyós com l’alteració de la geografia que es permet Hugo. Sempre m’ha agradat aquella dita de Vassili Jukovski, el mestre de Puixkin, segons la qual el traductor de prosa és un esclau, i el de poesia, un rival de l’autor. Si és així, per què no atrevir-se a millorar alguna cosa de l’original? “L’herba era negra” no aporta res especial, és simplement una confirmació més de la foscor de la nit, i no destaca entre altres imatges molt més espectaculars. En canvi, la pregunta “I Déu, què feia?”, amb aquest to natural i casolà, afegeix un personatge més a l’escena (i quin personatge!) i crea un suspens momentani, aquella espurna de misteri sense la qual ni la poesia, ni els àngels no tindrien, em temo, cap mena de gràcia.