¿Només en la nocturnitat, des de la nocturnitat, pot el Poeta dir coses? Als seus braços (l’Acció)?, als seus llavis (el Desig?)? Al llit buit (el receptacle -o l’escenari- de totes les absències, o de totes les presències -si està ocupat-, o tan sols de la Presència?)? Tot seguit sabem que “res no sembla trobar a faltar / la lluna…”, el “sol dels llops”, com ens deia André Pieyre de Mandiargues, amb modisme extret de la parla terral de l’antigor gal·la.

La llengua cuinadora de metàfores va filant-se amb contenció i paciència. Cal esperar el “llamp de neurona” que desperti les paraules. En l’arriscada poètica hom s’assabenta que el verb és “aquest trau / que emergeix del bleix de l’aire / al vaixell prest a partir / a tots els vents...” I en l’afany sublimatori i sintètic, quasi oriental, la voluntat de definir l’essència de l’“homo dicens” manifestat en profusió de subjectes que no són sinó “indicis auguris borres”.

Puntillisme de sentit

L’absència de puntuació fa encara més intensa la modificació del raig del llenguatge entre dos medis, la refracció entre allò que veiem i allò que diem. Com passa, amb elegant sobrietat, el poeta, de la descripció naturalista, minuciosa per l’espetec analògic, i la imatge d’eros que esclata, cloent, al final: “la lava [...] bull sota l’oceà”. Tot és com pigmentat, puntillisme de sentit; tam-tam hipnòtic, el vers va solcant l’onada, i creant mots amb tot el gust neològic del demiürg. L’analogia marina o zoològica és sempre eficient: “record, cranc del temps”. I més enllà, l’acció màgica de l’amor esdevé territori anomenat. Tot sempre en cerca del “vent del sentit”. Es podria resumir, emfàticament, ontològicament, en “gàbia i horitzó”. I xifrat en poemes de glòria, com Temps brodat, temps mai fugit, a partir del qual tot agafa volada. Si “la paraula s’encotona”, sabem que pot modelar-se al nostre antull, i que no és cantelluda, sinó suau, lenitiva. I potser apunta lluny. A Núvol, Odile Arqué ho diu molt bé: “Arriba un dia que el Poeta demana calma. I malda perquè l’observació microscòpica del món, els malabarismes amb les paraules que han de fer visible allò que només per ell -potser-és evident, i la il·luminació instantània d’un llamp sobre la ferida, trobin un corrent que no es desboqui, que no surti de mare”. I és així com es confia a la Nit, si “la mar / em restaura el tungstè del llamp i la sement”. Aquest tungstè de ressons vallejians... Potser tot es redueix finalment a Llum i Fosca, però “...i el sol, / llunyà i mut com Déu, xucla la resta”.