MINÚCIES
JORDI LLOVET

Churchill

Churchill / G. SUTHERLAND Zoom

Hi ha pocs anglesos que no manifestin una enorme admiració per Winston Churchill (1874-1965), un dels grans homes d’estat d’Anglaterra de tota la seva història. Primer va ser conservador, després liberal -de fet, a Anglaterra, ja fa segles que, de facto, només hi ha aquests dos partits- i després altra vegada conservador. Sempre se’l recordarà per la seva gosadia durant la Segona Guerra Mundial i per uns quants dels seus lemes, un d’ells ben apropiat, en aquests moments, per al nostre president: “No us rendiu mai, mai, mai” (tres vegades; tres eleccions). Més gracioses que aquesta són una sèrie de dites, que han quedat recollides en molts diccionaris i anecdotaris, especialment els de llengua anglesa. No tenia el geni verbal d’Oscar Wilde, però s’hi acostava molt.

L’any 1954, en complir 80 anys, va retirar-se de la vida política. En tal avinentesa, les dues cambres del Parlament van dedicar-li una sessió d’homenatge conjunt, en què van pronunciar-se els discursos de rigor. Al final de la sessió va descobrir-se un quadre que havien encarregat -i pagat- els parlamentaris al pintor Graham Sutherland, considerat un dels grans retratistes d’Anglaterra. A Churchill, que es va girar només un parell de segons per contemplar-lo, el retrat li va semblar esgarrifós. Al cap dels anys, ara deia que el retrat el presentava anant de ventre amb estrenyiment, adés que hi semblava un buldog espantat, però gens l’estadista que s’havia enfrontat a Hitler. El millor que es va dir en aquella sessió va dir-ho ell, immediatament després de veure el quadre: “ A remarkable example of modern art ” (“Un remarcable exemple d’art modern”). Va dir això, i els parlamentaris van quedar en suspensió; però, com que eren anglesos, no van trigar a rompre a riure, perquè la facècia era alhora conservadora i enginyosa.

Marit i muller es van endur el quadre a la seva finca de Chartwell, però Churchill va demanar que l’amaguessin. Ell va morir l’any 1965. Però la seva viuda, Lady Clementine, que encara detestava més aquell retrat que el seu marit, en un moment indeterminat de la seva supervivència va demanar al jardiner de la casa, Ted Miles, que tirés el quadre a una foguera. Els historiadors discuteixen si el jardiner va complir l’encàrrec o va amagar-lo en algun lloc, perquè, cap als anys 70, el quadre estava valorat en un milió de lliures esterlines.

Si el va cremar, s’ha acabat la història. Si el va amagar i ara el conserven els seus fills, un dia o altre veurà la llum. Però és difícil que, llavors, de tan espantós com és, vagi a parar a la National Portrait Gallery. De vegades hi ha obres d’art que és millor que s’esfumin.