No és habitual que un acadèmic rellevant es posi en política, ni que un polític en exercici expressi públicament i enmig d’un context d’incertesa la seva aposta estratègica de futur. Albert Carreras, catedràtic de la UPF i número dos del conseller Mas-Colell, s’hi ha atrevit amb la publicació de Volem la independència? L’interrogant no es refereix als dubtes de l’autor, sobiranista convençut, sinó que interpel·la la ciutadania catalana per fer-la conscient que “no hi ha independència sense unitat ni perseverança”.

Carreras troba les arrels diferencials catalanes en la llengua, l’autogovern, l’economia i la història. A partir d’aquests trets basteix un relat que recorre al relat històric però que és sobretot ideològic en la seva voluntat teleològica de situar l’independentisme com el decantament últim del catalanisme i com la sortida lògica per a la societat catalana davant d’una Espanya aliena i antagònica: “Espanya és una construcció històrica i teòrica feta per impedir la independència de Catalunya”.

Els catalans apareixen com un poble mitològicament cohesionat sense participació en la governació d’un Estat obsessionat a maltractar-lo. La tesi obvia, així, tant la diversitat intrínseca de la societat catalana com la participació activa en l’Espanya contemporània de bona part de les nostres elits. Certament, hi ha pocs catalans en els ministeris, però el poder té moltes altres formes de manifestar-se. Els únics errors propis es limiten a un Maragall poc flexible per baratar el futur nou Estatut per acords directes i, en una nota al peu, a un Pujol embriac de competències infrafinançades.

L’absència de matís sorprèn en algú del seu prestigi acadèmic. Per sort, el rumb és corregit quan apareixen els primers números. La interpretació és evidentment opinable, però l’anàlisi econòmica parteix de dades reals i contrastables: sense la clau de la caixa no hi ha autogovern. Com el Germà Bel d’ Anatomia d’un desengany, Carreras conclou que els interessos catalans “són contradictoris amb els d’altres comunitats i amb els de l’Estat”. Tot ens abocaria, segons l’autor, a la independència. Per assolir-la, defensa el manteniment (massa tard?) de la unitat electoral i el respecte a la legalitat vigent. “Enviar a Madrid un grup parlamentari amb un únic mandat: obtenir la independència”. Ras i curt, es tractaria d’aprofitar un Congrés dividit per insistir i obtenir, a través del joc parlamentari, un referèndum acordat i una independència negociada.