ELS LLIBRES I LES COSES

Catalunya s'ho agafa amb (poca) filosofia

La filosofia catalana contemporània ha estat poca cosa, poc original si més no: "Ha estat una filosofia epigonal, subalterna, de molt feble empenta especulativa. [...] Una filosofia, al capdavall, d'imitadors i divulgadors". Així, sense misericòrdia, arrenca Xavier Serra l'assaig La filosofia en la cultura catalana (Ed. Afers). El segle XIX va passar, filosòficament parlant, sense pena ni glòria, amb la preeminència escolàstica (de Jaume Balmes a Torres i Bages) i alguns esforçats seguidors de la filosofia escocesa del sentit comú. Sí, es veu que això del seny no és tan nostrat.

Durant el XX ens vam espavilar més, sense grans alegries. Eugeni d'Ors, Joan Crexells, Francesc Pujols, Joan Fuster... pròpiament no es poden considerar filòsofs. Són una altra cosa: pensadors, potser. Per manca d'infraestructura universitària o cultural, van escriure sobretot als diaris, van fer "literatura d'idees" article a article, més que dedicar-se a una obra unitària de recerca especulativa. Tampoc no passa res. El mateix D'Ors es justificava assegurant que un Sòcrates actual es decantaria per fer de periodista més que de professor universitari. Aquesta tendència s'ha mantingut. Sempre condicionats per altres urgències, bé polítiques bé alimentàries, això de pensar a fons, d'establir càtedra de debò, podem dir que ens ho hem pres amb filosofia.

La nostra tradició filosòfica és, doncs, "insuficient i interrompuda", diu Serra. Guerres i exilis no hi han ajudat gens, com tampoc la diglòssia lingüística. Hem comptat, això sí, amb individualitats agitadores. El guiatge que D'Ors va exercir amb el Glosari a les primeres dècades del segle XX, bastint el Noucentisme, Fuster, montaignià, el va fer als anys seixanta, més en solitari i sense deixar-se arrossegar pel marxisme: "Féu un esforç de propaganda persistent a favor de la raó, de l'escepticisme, de la ciència... i en contra de la intoxicació metafísica". Ho diu un Serra clarament influït per ell, començant per la vivesa de l'estil.

El recorregut de l'autor no oblida la riquesa de l'exili (Ferrater Mora, Eduard Nicol...) ni la continuïtat a l'interior durant la dictadura (Calsamiglia, Maragall, Gomà...). Però s'atura al final del franquisme. En queden fora, doncs, els Rubert de Ventós, Eugenio Trías, Josep Ramoneda, Josep-Maria Terricabras i tants altres noms.