EL LLIBRE DE LA SETMANA
DAMIÀ ALOU

Catalunya, un miratge de Jordi Pujol?

El 1977, quan vaig arribar a Barcelona, la ciutat era la capital del moviment àcrata i contracultural. Tres anys després, contra tot pronòstic, Jordi Pujol era escollit president de la Generalitat, i començava la construcció d’un país tallat a la seva imatge, en què, com el que construeix un tren elèctric, tots els detalls havien d’encaixar. Les coses solen ser qüestió de fe, i Pujol era probablement, en aquella època, la persona amb més fe en el seu projecte; més fe que els socialistes, sens dubte, que ja devien preveure que governar Catalunya suposaria un enfrontament permanent amb els socis de Madrid. Des d’aleshores, i durant 23 anys, Jordi Pujol deglutí, engolí i devorà qualsevol iniciativa que tingués a veure amb el catalanisme o l’independentisme. Com un general de divisió, caminava en una permanent postura de passar revista: les seves tropes eren els ciutadans, els polítics, els carrers, les muntanyes, els rius, les entitats, les iniciatives socials: tot havia d’estar a punt de revista, d’acord amb la seva peculiar concepció de l’uniforme.

Tant impregnava Catalunya la figura de Pujol que la seva caiguda sembla haver arrossegat molta gent cap a la depressió o la incomprensió. Aquest és el tema d’aquest llibre de Toni Sala. Al pròleg del llibre confessa que el diumenge i el dilluns posteriors a la lectura del comunicat de Pujol es va sentir “més i més desemparat”. És a dir, com els que en algun moment el varen respectar, s’havia quedat “sense pare”. Però potser no del tot, perquè, en la seva compareixença al Parlament, Pujol demostrà que només era un pare en excedència, i que encara era capaç de renyar els que pretenien investigar-lo. Perquè, de fet, encara som al país que ell va crear i, pel que sembla, encara hi seguirem.

Fer país és una expressió que als mallorquins ens fascina, potser perquè hem vist com el nostre país (Mallorca) es desfeia lentament davant la mirada còmplice dels seus habitants. Però fer país també suposa, sempre, fer un país determinat, amb un a fora i un a dins. En el cas de Pujol, un país d’Òmniums, de castellers, de botifarrades, excursions i Porcels, de fer voleiar l’estendard i anar sempre amb els símbols per davant. A la lúcida i sentida crònica que fa Toni Sala de la dissolució del pujolisme, que va observant des de diferents prismes -incidint en el que ell coneix millor, l’educació-, hi ha una frase que recorre totes les pàgines, i que li diu Pujol en una entrevista que publicà a El Punt el juliol del 2005: “El miratge també forma part de la realitat”. Quina frase tan extraordinària! El miratge, esclar: com un mag que descobreix el seu truc. Perquè en tot miratge hi ha dos elements: el clima i la projecció mental. Pujol arribà a la presidència enmig d’un clima de reivindicació social, política i nacional, i va comprendre de seguida que el que li donaria més rèdits era el nacional. Els himnes, les banderes, els discursos patriòtics envaïren el paisatge: ja no hi havia lloc per a res més. Els fidels hi projectaren la fantasia que aquell home duria Catalunya a la màxima realització.

O potser no? El cas de l’ensenyament és simptomàtic. Sala reprodueix una entrada del blog de Martí Teixidó, exresponsable d’Ordenació Educativa, on denúncia la manca de direcció pedagògica del sistema escolar, el suposat pal de paller del país. Però, esclar, l’educació no era per formar, sinó, com tot, per transmetre el “patriotisme” a les futures classes dirigents, el no-res a la futura carn de canó. Toni Sala, amb l’inestimable ajuda de Shakespeare (ah, qui seria Lady Macbeth?) ens mostra un Pujol cínic i admirador de Mitterrand, lúcid quan adverteix dels perills d’endeutar-se, autoritari, impermeable a la crítica, encarnació d’una Catalunya en què molts no crèiem. Però desaparegut Pujol, no desapareix el miratge. Continua el 9-N: amb el simulacre del simulacre; amb les palmeres, l’aigua i la verdor que semblaven el final del camí. Però no hi ha final: un miratge en substitueix un altre. Potser algun dia ens farem grans i llençarem els símbols per demanar la realitat, és a dir, l’impossible.