La revista literària Eñe ha transformat la seva capçalera en Enye per dedicar el seu darrer número a Catalunya. “El millor de ser diferents és que som massa iguals”, proclama l’editorial. Han agafat autors espanyols que han viscut o han tingut relació amb Catalunya (Ignacio Martínez de Pisón, Eduardo Mendicutti, Lorenzo Silva, Luis García Montero, José Manuel Caballero Bonald, Sergio del Molino) i autors catalans (Laura Freixas, Pere Gimferrer, Sergi Pàmies, Carme Riera, Miquel de Palol, Jenn Díaz, i també la cineasta Isabel Coixet). Menys Díaz i Del Molino, tots tenen més de 50 anys, la majoria força més. N’ha sortit un volum bilingüe nostàlgic, memorialístic. Hi ha una frase de Gimferrer, del llibre Marinejant, que ell mateix cita, que resumeix bé l’esperit de tots plegats: “He fet del meu present el meu passat, he fet del meu passat el meu present”. I això també ho aplica al moment polític: “Les afirmacions de catalanisme més maximalista són tan poc noves que ja es donaven al segle XIX. I el mateix es podria dir de les afirmacions contràries al catalanisme”.
Carme Riera ens ho diu amb un poema inèdit: “Tot l’enyor d’allò que no he viscut/ Em compareix en forma de record”. García Montero recorda la seva infància en la Barcelona derrotada de la postguerra i les converses d’anys després sobre política i literatura amb Barral, José Agustín Goytisolo, Castellet i Montalbán. Per cert, de Barral, Caballero Bonald en fa un retrat de les màscares, dels diversos Barral units en el “tossut esperó de l’autodestrucció”, és a dir, de l’alcohol.
A través del record de la seva mare, Teresa Pàmies, Pàmies furga en la relació entre “el dolor biogràfic i la creativitat literària”. I Laura Freixas, a través del pare, ens conta la seva descoberta de la literatura catalana i, en especial, de Josep Pla: “La catalana és una gran literatura, amb autores i autors admirables. Però entre ells, per mi Pla té un lloc a part. Perquè llegir-lo, conversar-hi -o a vegades discutir-hi acaloradament- dins meu és com seguir parlant amb el meu pare, ara que el meu pare ha mort”.
De Palol ha reunit alguns aforismes, entre ells aquest: “La ineptitud, la rudesa i la mesquinesa dels castellans és el millor argument a favor de la independència de Catalunya. Les dels catalans és el millor argument en contra”. I en clau autobiogràfica: “Vaig ser un nen sol, entremig hauré fotut alguns claus, i al final seré un vell sol”. I Mendicutti conta aventures eròtiques en una Catalunya que veu com un “territori audaç, desimbolt, culte, elegant, intel·ligent, escumós”. En concret, declara el seu amor de “noi espanyol i culturalment desmanegat de províncies” per “les trifulgues catalanes, fosques i excitants de Jean Genet a Diari del lladre, els poemes malenconiosos de Gil de Biedma, la noblesa esmunyedissa de Juan Goytisolo, els sobresalts hormonals i sentimentals i les festes literàries i les que no de Terenci Moix”.
Després de repassar la seva biografia catalana, Lorenzo Silva anota des de Madrid “els trasbalsos i els exabruptes que enfosqueixen el present [de Catalunya] des de fora i des de dins”. I, en fi, el trasbals de Martínez de Pisón és un altre: el record de l’amic Chusé Izuel, que un dia preolímpic es va tirar des d’un balcó de l’Eixample.
Ara que la distància s’ha fet tan gran, ara que, com diu Sergio del Molino, a Espanya “el calendari sembla anar enrere”, té un cert mèrit aquesta Catalunya amb enye madrilenya, ni que sigui com a gest nostàlgic del que hauria pogut ser.
