ELS LLIBRES I LES COSES

“A Catalunya cada dia es moren paraules”

“A Catalunya 
 Cada dia es  Moren paraules” / ARXIU-MUSEU CLOS DEL PASTOR / EDICIONS 62 Zoom

La frase del títol la deia Caterina Albert, per a nosaltres, lectors, Víctor Català. L’obsedia i l’entristia l’empobriment del lèxic català, la progressiva desaparició de mots. Empaitava, delerosa, la genuïtat de la parla. Des del llit, on va passar els últims anys, no va parar d’anar al rescat de paraules. Així ho explica el seu nebot Lluís Albert al pròleg de Quincalla, el llibre que oferim amb l’ARA aquest cap de setmana per recordar el cinquantè aniversari de la mort de l’autora.

És una obra juganera -tardana, dels últims escrits sorgits de la “tremolosa ploma” de l’autora, ens recorda Lluís Albert-, amb la qual precisament va voler renovar la vida a paraules que ja en la seva època estaven caient en desús. És com una refrescant capbussada en la llengua popular dels nostres besavis o rebesavis, sovint de regust rural.

Algú ha arribat a pensar que Caterina Albert tenia grans dots d’inventiva. No! Totes les paraules que surten a Quincalla són recollides de la parla empordanesa. Les anava apuntant en llibretes, la primera del 1957 i l’última del 1962. Molts rodolins i aforismes sí que són de collita pròpia, però la mateixa Víctor Català remarca: “Els girs i les expressions emprades són rigorosament autèntics i vius. No hi ha cap creació arbitrària o capriciosa”.

Que ningú hi busqui, tanmateix, pretensions literàries. En aquest cas, no era el seu afany. Tan sols era un divertimento conscient i alhora conscienciador. Sabia què tenia entre mans. Li dolia la llengua, que veia com un preciós patrimoni en perill de desaparició. Però, com remarca Lluís Albert, “els esforços esmerçats per Víctor Català en aquests adagis seran estèrils si, per exemple, quan anem al dentista continuem demanant que ens netegi el sarro en comptes de dir-li que ens netegi el niell; si les senyores quan van a tenyir-se els cabells a blens continuen dient-ne metxes, o fan règim per reduir els mitxelins en comptes dels sacsons...” I així un llarg etcètera.

A l’edició pòstuma de Quincalla, apareguda el 2005 en ocasió del centenari de Solitud i que ara recuperem, els adagis i el vocabulari són comentats per Joaquim Armengol. Sense les seves anotacions molts lectors anirien perduts. Ho comprovareu amb aquest enfilall, a la meva manera, dels mots salvats per Víctor Català: “Hi ha tabalots que no darien un xavo per la verbagàlia ni d’un taujà ni d’un manifesser. Ells s’ho perden: fer-la petar amb qui sigui, leri-leri, és el millor suca-mulla, una murfa lingüística no apta per a fellons ni talosos”. Apa, espero que aquest gotim us tregui la galvana.