MINÚCIES
JORDI LLOVET

Castella i Lleó

Castella i Lleó / WIKIPEDIA Zoom

Al segle X, Castella estava governada per comtes que depenien del Regne de Lleó. Segons diu una llegenda, el rei lleonès Sancho I va demanar ajuda al comte castellà Fernán González en la lluita del primer contra una insurrecció dels mafumets. Fernán González va ajudar el seu col·lega lleonès, però aquest no va mostrar-se especialment agraït. Al cap d’un quant temps, Fernán va ser convocat per Sancho, i el comte castellà va presentar-se a Lleó amb un cavall blanc extraordinari i un astor també de gran bellesa, bon caçador. El rei lleonès en va quedar enamorat i els va voler comprar. El comte castellà va acceptar de vendre’ls, però a canvi de mil monedes d’or, que ja era pasta. Sancho, que tenia buides les arques del tresor del seu regne, va dir que ho pagaria, però va demanar un any de respit. El comte castellà no hi va posar cap inconvenient, però tots dos van firmar un document segons el qual, per cada dia que passés d’un any, el lleonès hauria de pagar el doble de l’acordat.

Van passar quatre anys sense que Fernán reclamés el deute; però al cap d’aquest temps, ho va fer. Sancho, en veure la quantitat fabulosa que devia al castellà a causa del contracte d’honor signat entre tots dos, es va trobar en un destret que no tenia solució: la quantitat deguda era astronòmica. No hi havia diners en tot el Regne de Lleó per pagar-la. Davant aquesta situació, Fernán González va demanar la independència de Castella respecte del Regne de Lleó, que avui, per cert, és tractada subsidiàriament respecte a Castella. El rei Sancho no va poder fer altra cosa que acceptar l’autonomia dels comtes castellans del regne lleonès.

Això sol ser considerat una llegenda, però com que la qüestió de la independència catalana respecte de l’estat espanyol també posseeix una bona dosi de fantasia i unes sòlides bases històrico-llegendàries, no estaria fora de lloc imaginar un pacte semblant entre Catalunya i la resta d’Espanya. Catalunya podria enviar a Felip VI, en agraïment pels serveis prestats, un bon ase català, o una dotzena, i uns quants falcons caçadors d’aquests que encara s’exhibeixen a les fires medievals catalanes, època en què s’esdevenia el contenciós castellano-lleonès que hem explicat. Lligaríem amb Espanya un pacte econòmic per un valor molt gran, amb les mateixes condicions que aquell establert entre Sancho i Fernán González. Deixaríem passar divuit mesos. Llavors, com que Espanya no podria pagar el deute de l’ase i els falcons -Madrid no paga mai el que deu-, els catalans reclamaríem, a canvi dels diners, la independència de Catalunya en funció del pacte d’honor que hauríem signat davant el notari del regne. A grans conflictes, grans solucions.