Vaig llegir en un diari nacional, dilluns passat, que tots els animals, per molt que visquin -com ara les tortugues, que poden viure 180 anys-, arriba un dia que es moren, igual que tots els mortals. Diuen que al general Franco van voler regalar-li, un dia, una tortuga jove, i ell va declinar el regal dient: “No, gràcies, que un dia es moren i llavors els trobes a faltar”.
Els éssers humans viuen, com a molt, cap a 130 anys, i aquest és un rècord que solen ostentar dones, no homes. Això és molt poc si es compara amb la vida de les gorgònies, una mena de coralls que es troben a més de mil metres de profunditat, que viuen entre 2.000 i 4.000 anys: això és vida, i no la nostra, tan escassa.
Un dia, en un enterrament d’un amic comú, vaig trobar l’amic Moisès Broggi, cirurgià de molta anomenada, que llavors devia tenir cent anys. Davant les despulles del nostre amic, que havia mort amb una pila d’hiverns i primaveres, Broggi va fer aquest comentari: “La vida dels homes és molt curta”. Se’m va acudir, a despit de la situació, de dir-li: “Home, Moisès, no ho diràs per tu, que ja has fet cent anys i encara camines com un noi!” I ell va reblar: “Per molts anys que es visqui, la vida sempre és curta, perquè la mort és enormement llarga. El món és ple de difunts que tenen milers d’anys d’existència”. Gran reflexió senequista.
Hi ha un animal, l’anomenada medusa Turritopsis nutricula, que no solament viu milers d’anys, sinó que no es mor mai. Primer són pòlips, ancorats al fons del mar, després animals adults. Sembla que aquesta medusa, quan arriba a joveneta, si no fa l’amor amb cap companya, recorre la seva vida a la inversa, i torna a la forma de pòlip, i d’aquí a medusa altra vegada, i així eternament. Però si s’acobla amb una companya i té descendència, llavors ja no pot tornar a la infantesa, i arriba un dia que es mor. En suma: si vol ser immortal, ha de renunciar al sexe. Si es mira bé, la vida eterna que sempre espera a monges i capellans cèlibes, s’obté gràcies a la castedat, a més de la fe.
Lord Chesterfield va rebre un dia una carta del seu fill, que feia el Grand Tour per Europa, en què el noi es mostrava preocupat per la vida sexual. Son pare li va respondre: “Fill meu, no et preocupis pel sexe, perquè s’hi perd molt de temps, costa molts diners i t’has de posar al llit com un pollastre a l’ast”. Només calia que afegís que, alliberats d’aquesta esclavitud universal -i, pel que diuen estudis recents, llegint cada dia-, es pot arribar als cent anys amb una salut de ferro: menys que una medusa Turritopsis, però Déu n’hi do.
